web analytics
 

Passengers

3

No me’n puc amagar, tinc predilecció per la ciència ficció. Tot i que no faig gaires escarafalls a la vessant més efectista i gamberra del gènere (he aplaudit Independence Day: Resurgence amb els calçotets al cap) m’acostumen a agradar bastant més les reflexives i pausades de manera que, tal i com m’havia passat amb Arrival, no podia fer altra cosa que esperar amb candaletes l’estrena de Passengers. Altra vegada, m’hauria pogut tocar els collons.

Una cosa bastant important és no mentir a la clientela. El tràiler i totes les sinopsis disponibles de Passengers ens parlen d’una pel·lícula on dos passatgers de la primera nau interestel·lar, en missió colonitzadora, es desperten accidentalment noranta anys abans d’arribar a destí. Una premissa prou llaminera i amb un potencial acollonant. Falsa, tanmateix.

De manera accidental es desperta un únic passatger, el personatge interpretat per en Chris Pratt. Avorrit com una mala cosa i amb l’única companyia d’un robot bàrman es planteja una dicotomia tramposa. Per una banda, pot acabar boig i borratxo aprofitant el lubricant del bàrman. Per l’altra, pot buscar la tia més bona d’entre els 4999 passatgers que continuen adormits i despertar-la.
Exacte. El protagonista de Passengers és un garrulo que va prou calent com per condemnar a mort la femella reproductiva més formosa de la nau amb l’esperança de sucar el melindro. Perquè collons, si el que vols és companyia ja en fas prou amb el que et serveix els gintònics i et riu les gràcies. Si el que vols és companyia humana despertes a algú a l’atzar amb el risc que pugui ser jo. Si ets un desequilibrat perillós busques la Jennifer Lawrence entre la llista de passatgers i li dius que ella també s’ha despertat per accident, a veure si hi ha sort i te la pots fer. Pel davant, pel darrere i per tots costats, que si traiem el cul a fora no hi ha gravetat.

Fins i tot vist amb una mirada neutra, el missatge masclista d’aquesta pel·lícula clama al cel. Un paio que va més calent que una teia desperta un culet amb el quan donar-se una alegria, encara que això signifiqui condemnar el culet a mort després d’una vida ben avorrida. El culet descobreix què ha passat però com que el titasuelta resulta ser ben trempat i el rosse fa el carinyu, li perdona això d’haver-la matat.

I mentrestant, passen coses. Ai, espòiler.

Tags:
3 Comments
  • Jotambehofaria

    14 de gener de 2017 at 01:01 Respon

    JAjaJAJAJAJAja… T’ho has currat! Tot i rebentar-li la pel·lícula a tot Crist que s’hi atansi, aquesta ressenya és perfecta tal i com és! Res a afegir-hi i totalment d’acord

  • JOTAMBEHOFARIA

    16 de gener de 2017 at 11:18 Respon

    En conec un que només per això et pot trencar les cames

Post a Comment