web analytics
Patchwork
mirem pel·lícules. bevem cervesa. parlem de cinema. bevem més cervesa. mirem més pel·lícules
cinema, pel·lícules, terror, ciència-ficció, sci-fi, horror, cine, fantasia
33866
post-template-default,single,single-post,postid-33866,single-format-standard,stockholm-core-1.0.3,select-theme-ver-5.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,side_area_uncovered,wpb-js-composer js-comp-ver-5.7,vc_responsive
Title Image

Patchwork

7

Per lo cutrillo del pòster (la foto d’una galleda d’escombraries amb restes humanes i un filtre de Photoshop® bastant lleig), hom diria que aquesta coproducció canadenca i americana no és més que un més dels centenars de productes de terror barat que ens arriben tot sovint i per correu exprés directament des del sector nord del continent americà. Un ready-made samplejant, potser algun clàssic dels vuitantes o norantes refregit, amb actors amateur i una minsa adherència als valors estètics i l’aspecte formal o tècnic minimament decents. Més encara quan coneixes l’origen de la Infinite Lives Entertainment, una productora que va ser fundada per dos amiguets orgullosos de la seva condició de cineastes autodidactes que amb feina pot esmentar tres produccions al seu catàleg (Patchwork és ni més ni menys que l’únic llargmetratge debutant). Les aparences enganyen en aquest cas, i el film fa valer l’experiència que acumula el director (Tyler MacIntyre) en l’edició de tot tipus de produccions, conjuntament amb la cinefília apassionada pel tipus de films de culte que estimem al KKB. Una mostra d’aquesta passió evident la trobem al simpàtic inici de la seva pel·lícula, un homenatge descarat a l’entranyable doctor Herbert West de Re-Animator i el seu amor exacerbat pels cadàvers trossejats. Tot just un entremès de l’histèric embull còmico-terrorífic amb afegits punk i trashy que ens espera més endavant.

Patchwork tria un esquelet narratiu postmodern, amb la història tallada en diferents parts i alternant el present amb reveladors flashbacks i un parell de curts i prescindibles entreactes on dos secundaris discuteixen sobre menjar, sospitosament semblant al que va utilitzar en Tarantino a Pulp Fiction. No trobarem més semblances estilístiques a la pel·lícula, doncs en Tyler demostra posseir una personalitat arrasadora i un gust propi per la posada en escena. Tant l’elecció dels plànols, la fluïdesa dels moviments de càmera, o l’excel·lent muntatge sincopat, sorprenen per la perfecta barreja entre iconografia pop, l’alegria trash d’en Frank Hennenlotter (Frankenhooker), textures d’horror modern i l’agilitat cartoon desballestada, a la Tex Avery. A més, en Tyler permet als actors lluir-se, al contrari del que sol passar en aquest tipus de comèdies, i els ofereix un espai per concebre autèntiques set-pieces hilarants on la gestualitat macabra i les afilades rèpliques plenes d’humor negre crivellen l’espectador sense treva. Destaquen l’entranyable cirurgià sonat, interpretat per un Corey Sorenson lluny de la seva zona de confort dramàtica habitual, i les tres protagonistes, la Tory Stolper, la Tracey Fairaway i la Maria Blasucci, ajustant el to dramàtic dels seus personatges a la serietat o la comicitat d’un discurs prou fluid. Perquè, tot i que Patchwork s’inscrigui sense titubeig en la comèdia romàntica gore, porta també un al·legat en contra del masclisme prou clar, tant a la societat com dins els barems d’acció i reacció del nostre gènere preferit. Direm que la pel·lícula ve a ser com una versió riot-grrrl d’en Frankenstein, només que dins la ment del monstre coexisteixen tres noies compartint la seva condició de víctimes de l’egoisme masculí. Al capdavall no deixa dubtes, el film es pot llegir com una sàtira de la recerca de la perfecció imposada per la societat de consum i l’alliberament dels complexos de les tres protagonistes, aprenent a estimar-se i deixar-se estimar. Comportant-se de forma assertiva davant la cosificació que les redueix a instruments de mascles alfa de diversa fatxenda.

Tot plegat, a Patchwork l’amant del macabre trobarà molt que gaudir, ja que, deixant de banda els acudits d’extremitats seccionades i monyons sagnants, se’ns obsequia amb tota mena de cops, apunyalaments, cicatrius, trepants, serres mecàniques, triperia i sanguinolentes esquitxades. En favor de l’element còmic, suposo que per rebaixar una miqueta la qualificació per edats, molts dels crims es mantenen fora de càmera i no hi ha pas tant component gore com a Re-Animator o la seva seqüela, Bride of Re-Animator. En qualsevol cas, sí que es manté durant tot el metratge aquesta atmosfera malsana de truculència i carnisseria desmesurada que tant ens agrada i diverteix. Només pel gag on apareix l’Arquímedes, un híbrid monstruós de mussol i gat mesquer, val la pena veure tota la puta pel·lícula. Un festival amb missatge pels amants de la cirurgia recreativa experimental de cadència còmica, impecable, i que ens deixa amb ganes de veure més, molt més del que faci aquesta colla de sonats canadencs coneguts com Infinite Lives Entertainment.

No Comments

Post a Comment