web analytics
Perros Callejeros
mirem pel·lícules. bevem cervesa. parlem de cinema. bevem més cervesa. mirem més pel·lícules
cinema, pel·lícules, terror, ciència-ficció, sci-fi, horror, cine, fantasia
23581
post-template-default,single,single-post,postid-23581,single-format-standard,stockholm-core-1.0.3,select-theme-ver-5.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,side_area_uncovered,wpb-js-composer js-comp-ver-5.7,vc_responsive
Title Image

Perros Callejeros

Perros Callejeros

El cinema quinqui va ser un fenomen curiós. Un cinema centrat en les drogues i els crims comesos per uns nens i adolescents d’extrarradi, filmat de manera crua i sense floritures, que no només resultava ambigu a l’hora de retratar els robatoris i punxades en vena, sinó que directament apuntava a la societat que ho permetia i que feia cues per anar al cine a veure convertits en herois els mateixos nanos que els estaven robant el radiocasset al pàrquing. Un cinema visceral que no només dóna veu a un jovent que té en el crim l’única via de subsitència i en les drogues l’únic mecanisme d’evasió, sinó que els posa davant de les càmeres perquè siguin protagonistes de les seves pròpies històries.

Perros Callejeros va ser un dels principals responsables i primers exemples del fenomen. En ella seguim el Torete i la seva colla mentre roben cotxes, roben bosses, roben bancs, són tancats al reformatori, fumen porros, continuen robant, roben bancs, maten policies, desfloren i roben gitanes a punt de casar-se i, en definitiva, fan les coses normals que feia un nen de la Mina als anys setanta. Així, l’inici semidocumental amb imatges de Barcelona i de cotxes accidentats marca absolutament tot el metratge fent-nos conscients que no tot el que estem veient, per extrem que sigui o sembli, acaba de ser plenament ficció.

No Comments

Post a Comment