web analytics
Title Image

Phantasm V: Ravager

1

Qui esperava a aquestes alçades que fessin una gran pel·lícula de la cinquena seqüela de la sèrie de pel·lícules Phantasm? La veritat és que, amb aquest títol tan grandiloqüent (Fantasma: Saquejador) i un ric univers de ficció (l’home alt, les esferes metàl·liques i el seu poder per atrapar en malsons recurrents les seves víctimes), es podria haver realitzat un film imponent. Malauradament, amb un guió explicat molt per sobre, uns diàlegs que insuflen l’espectador amb una mena de vergonya aliena persistent, una banda sonora que sempre entra a deshora, cero en pressupost, un director amb una perícia rere la càmera digna del famós Ed Wood, i un protagonista que sembla en Chiquito de la Calzada, més aviat hauria de titular-se “Phantasm: Condemor”. Això sí, com a compendi de cagades cinematogràfiques la proposta no té preu. Gairebé a cada escena podem trobar munió d’espifiades tècniques i errors a evitar en una produccions d’aquestes característiques. Els que gaudeixin amb la ineptitud i caçant errades ja es poden preparar: Phantasm: Ravager és una veritable festa del disbarat.

En realitat el llibret d’en Coscarelli té de tot: horror còsmic i interdimensional; ciència ficció apocalíptica estil Terminator; comèdia xaruga d’humor blanc; i imatges xurro-surrealistes a dojo. Des del començament seguim en Reggie, el nostre protagonista, pel bell mig del desert. Cóm el descriuria? A veure: un senyor vell i calb amb cua i posat a mig camí entre un roquer en hores baixes i pederasta cutre d’extraradi. Sí, d’aquests que roben gelats als nens i recullen les burilles del terra per fumar-se-les de seguit. Un paio força desplaent i amb la personalitat d’una tapa de clavegueram. Doncs bé, passa que el personatge aquest, en una peregrinació que emula l’actitud d’un messies jungià, va pel mon defugint l’home alt i les seves esferes, fent de pas que mori un munt de gent pel camí. Curiosament, ell sempre s’escapa incòlume, el molt fotut. La seva missió última és retrobar els seus col·legues de festa, en Joe i en Jody, als quals ha jurat defensar de l’infernal senyor vell de l’esmòquing negre, la seva nèmesis. Però això és només el començament. Després encara tenim taujans ucraïnesos, friquis grassos i aficionats a la propietat aliena, ex-marines nans, i grups de resistència extrets directament de Mad Max Beyond Thunderdome. Tot i així, ni la varietat de l’elenc ni el continu canvi d’escenari no millora gens el conjunt, que resulta en més d’hora i mitja de llargmetratge tan espès i enrevessat com una olla de farinetes de civada.

Cada cert temps, com fan a les (males) sèries de televisió, un dels personatges recapitula i ens torna a explicar la història de Phantasm com si fóssim subnormals: “Perquè l’home alt té poders… i és molt dolent (!!)… i va matar la família d’en Reggie…”, i naps i raves i cols… Amb tot plegat, qui aguanti la llauna que és Phantasm: Condemor en la seva integritat i sense adormir-se té tota la meva admiració. En canvi jo confesso que no vaig poder, i per més estima que li tingui a la primera pel·lícula Phantasm, la vaig dormir una però que molt bona estona. Una experiència molt trista i desafortunada. Si comparem aquest cinquè lliurament raquític amb la bona salut d’altres franquícies i les seves seqüeles, com la notable Tremors 5: Bloodline, que, tot i el baix pressupost, aposta i aconsegueix entretenir el públic que li és afí, en comptes de pensar només en escurar butxaques als incondicionals sense cap pudor ni vergonya, com fa, com pretén aquest infaust Phantasm: Ravager.

No Comments

Post a Comment