web analytics
Pikovaya dama. Chyornyy obryad (Queen of Spades: The Dark Rite)
mirem pel·lícules. bevem cervesa. parlem de cinema. bevem més cervesa. mirem més pel·lícules
cinema, pel·lícules, terror, ciència-ficció, sci-fi, horror, cine, fantasia
29564
post-template-default,single,single-post,postid-29564,single-format-standard,stockholm-core-1.0.3,select-theme-ver-5.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,side_area_uncovered,wpb-js-composer js-comp-ver-5.7,vc_responsive
Title Image

Pikovaya dama. Chyornyy obryad (Queen of Spades: The Dark Rite)

6

L’estiu passat vaig tenir una estudiant de pràctiques de nacionalitat russa. Una nineta que practicava l’escapisme (laboral, s’entén) amb una solvència que ni el mateix Houdini. Fins a set vegades en un mes va trobar-se indisposada, fins al punt de no poder llevar-se del llit per venir a treballar. Vaig deduir que la calor eixuta de les terres gironines, i aquestes pèrfides nits febrils d’estiu li eren prou insuportables. Fins a dues vegades va perdre el tren per tornar d’allà on fos que havia anat, i fins a tres vegades la maleïda porta de la seva residència no va voler obrir-se per deixar-la venir al laboratori. Aquí ja em va ser més difícil creure-me-la, la veritat. Suposo que no havent-hi familiars per sacrificar ni comptes bancaris que atendre al país on t’estàs d’estada, a la noieta li fallaven les excuses recurrents. Havia d’improvisar sobre la marxa, i ja sabem com acaben aquestes excuses de mal pagador. Jo ja no sabia com dir-li que fes el que volgués, que a mi se me’n rebotia si venia a pipetejar o si anava a prendre el sol a la platja.

El cas és que un bon dia vam acabar parlant de cinema. Aquí vaig descobrir que no tenia ni idea de que s’havia fet o deixat de fer a l’antiga Unió Soviètica o l’actual Rússia en quant a Setè Art. Ni Bronenósets Potiomkin, ni Ballada o Soldate, ni Letyat Zhuravli. Vaja merda de cinèfil estic fet. Encara sort si vaig encertar a nombrar-li dos títols que, en tant que desconeguts, van fer les delícies de la noieta: un referent consagrat al camp de la ciència ficció com és Stalker, i l’eclèctic i iconoclàstic film de culte Kin-dza-dza!, també de gènere. Si sou afins al fantastique, la primera us sonarà molt i molt fort. Si coneixeu de primera mà en Pere, la segona també. Per ella havia de ser com si a mi em ve un suec i em parla de El Milagro de P. Tinto i, què sé jo, Torrente, el brazo tonto de la ley.

Enceto Queen of Spades: The Dark Rite perquè no tinc res millor a mà, per què us hauria de dir el contrari. No són pocs els fantasmes i les possessions demoníaques que m’empasso voluntariós per acabar la nit amb una sensació de déjà vu de molt mal pair. No inventem res nou. Des de The Exorcist que no fem res més que descriure cercles tancats, començant i acabant sempre allà mateix. Potser destacaria alguna aproximació més aviat bandarra, com la de The Evil Dead, en quant a les possessions. The Exorcism of Emily Rose? The Woman in Black dins el camp de les aparicions fantasmagòriques? Insidious a tres bandes, amb dimonis, fantasmes i possessions, tot ben barrejat? Seguim en la línia i apostem per Sinister? No sé, no sé… Tot em sembla refregit i tebi. Nou però vell. Fem una ullada a la filmografia zombi i també veiem molta reiteració forçada i sortides recurrents. Allà, però, s’esforcen en innovar una miqueta més. De veritat els fantasmes i les possessions donen tant poc joc? És potser aquest cel excessiu amb el que guionistes i directors claudiquen en convencionalismes varis i aquesta fosca parafernàlia tan del ram?

Els miralls, per exemple. No heu intentat mai mirar dins un mirall des d’un dels seus marges? Què reflexa un mirall quan no reflexa res? Teniu miralls trencats a casa? Mal assumpte si en teniu. Molt mal assumpte. I què me’n dieu de repetir noms davant un mirall? Ah, la flama que pampallugueja d’improvís. La porta entreoberta. L’esglaó d’una escala que grinyola sense que ningú hi passi per sobre. La foscor i el reflex que es desentén del cos que el projecta. Els miralls. Hi ha tota una fenomenologia que invoca fantasmes o dimonis a través de la superfície especular. Ja ho deia en John Constantine que els miralls són portals a dimensions paral·leles on esperits i dimonis de tota mena esperen una oportunitat per ficar-s’hi. El televisor (Poltergeist, Ringu, All Hallows’ Eve), el mòbil (Chakushin ari) o la pantalla de l’ordinador (Unfriended) tot just ara comencen a oferir lúdiques alternatives. Deixeu-vos estar d’històries: res com un bon mirall (Oculus), o molts (Mirrors), per deixar passar presències incorpòries de naturalesa eminentment violenta.

A Queen of Spades són quatre els nens que juguen inconscientment amb un ritual ancestral que invoca la Reina de Piques, un temible esperit de pulsacions obertament homicides. La presentació dels personatges i la situació enfila decidida una proposta senzilla i sense pretensions que es desmarca de recargolades excuses i reaccions com les que proposava fins esmorteir la recent producció ianqui Ouija. Aquí tot és bastant més simple i realista: els marrecs l’han feta grossa i acudeixen acollonits als adults per que es facin càrrec de la situació. Res d’heroic individualisme juvenil ni morts truculentes: un pare desvinculat del nínxol familiar que acudeix rabent a la crida de la seva criatura i es compromet amb tan notable situació, perdent la feina pel camí. En la seva desesperada lluita contra l’entitat maligna, l’home contacta una mena d’expert en la matèria, nihilista i abatut però solvent. Entre els dos miren de tirar endavant la situació, barrejant ciència i paganisme sense posar cap religió sobre el tauler. Entretant, hi ha alguna mort velada i s’acudeix poc a l’ensurt fàcil (un parell de cops mal comptats), donant més protagonisme a la conducció d’uns actors prou encertats, una músiqueta ominosa i pausada, la tensió creixent dels reflexos que deixen passar fantasmes foscos i calbs, i el drama d’una família desmembrada que troba en el maligne un motiu per tornar a fer pinya. I és que aquestes coses uneixen que dona gust.

No Comments

Post a Comment