web analytics
Title Image

Predestination

6

Dins la ciència ficció, pocs temes són tan engrescadors com els viatges en el temps. No pocs autors han inflamat neurones i neurones de febril reflexió pensant en la possibilitat d’anar al passat per canviar el present. Tant el cóm com les eventuals conseqüències d’un viatge d’aquesta índole han ocupat el pensament d’artistes i estudiosos. N’és una prova irrefutable la gran quantitat de pel·lícules que aborden la qüestió amb més o menys èxit, serietat i/o rigor.

En un exercici de síntesis i divagació ociosa només fructífer una tarda de diumenge com aquesta, desprès d’un no gens frugal àpat, digestió lenta i complicada, got de ratafia en mà, m’atreveixo a classificar els viatges temporals en tres grups, en funció de les seves pretensions i eventuals conseqüències. Us convido a agafar un generosa copa de la beguda espirituosa del vostre gust per acompanyar-me en aquesta breu xerrameca filosòfica i cinemàtica.

La visió més recurrent, agosarada i, sovint, gamberra dels viatges temporals pretén canviar el present a través de la modificació activa del seu passat (Back to the Future, The Terminator, Looper). Valgui l’excusa com a argument, tot i que difícilment hom pot considerar la proposta competitiva en un pla més, diguem-ne, raonat. Que en Marty McFly (Michael J. Fox) dedueixi l’èxit o el fracàs de la seva empresa a partir de les variacions pictòriques de la foto que porta a la butxaca és tan hilarant com demencial en essència, i per posar un exemple.

Derivada de l’anterior, una opció més intel·ligible però, conceptualment, potser menys atractiva, seria la que crea i interpreta realitats alternatives, paral·leles, disjuntives a partir del punt on el viatger del temps fica els nassos (Edge of Tomorrow, Primer). El darrer, el viatger, és un element mòbil, aliè i independent, que afecta, en més o menys mesura, la realitat única del flux de realitats successives que, virtualment, podria interceptar. Com que només existeix a una d’elles, difícilment els seus actes poden modificar el seu present: apareix per quedar-s’hi i cap de les seves accions afectarà el present o el futur de la realitat que ha deixat enrere.

La tercera opció que se m’acudeix mentre buido el meu tub de ratafia és la més cínica però, potser, també la menys reprovable de totes: el passat és el que és, únic i inamovible. Cap viatge en el temps, cap activitat forana, per intrusiva que pugui ser (o pretendre ser-ho), pot fer gaire més que participar-hi, activa o passivament (12 Monkeys, Source Code).

I ara vénen els germans Spierig (Daybreakers, Undead) amb una luxosa reinterpretació del subgènere, titulada Predestination i conduïda per un sempre solvent Ethan Hawke i una camaleònica Sarah Snook, que cau de ple en una de les categories que esmentava abans. Quina? Va, home, va! No és el títol prou eloqüent?

He dit una reinterpretació? No, això no seria del tot rigorós. En realitat el que fan aquests guionistes i directors alemanys és agafar un dels models i passar-s’ho teta jugant-hi; estirant-lo, esfilagarsant-lo i complexificant-lo fins l’extrem de la seves possibilitats teòriques i pràctiques. Tot i així, i abans que us fregueu les mans amb fruïció i anticipada satisfacció, s’ha de tenir en compte que els germans Spierig han trenat aquesta rocambolesca trama de viatges en el temps, tant argumentals (molts flashbacks) com autèntics (molts salts temporals), per explicar, sobretot, una insòlita història humana, i un tros de drama que sobrepassa, per desproporcionat i entortolligat, els extrems assumibles del seu (pretès) rigor. La ciència ficció al servei del thriller; el thriller al servei del drama.

Tenint això present, endavant amb la trama. I millor deixeu les cerveses per més tard.

6 Comments
  • Pere Tubert Juhé

    18 de Desembre de 2014at20:36 Respon

    Els germans Spierig? No, la ment retorçada darrere d’aquesta història (que a mi no em va convèncer però sí que em va satisfer) va ser la d’en Robert A. Heinlein.

  • Paco Ortega

    19 de Desembre de 2014at09:17 Respon

    Segons tinc entès, s’han pres una sèrie de llicències força importants sobre l’obra original…

  • Juan Aranda

    19 de Desembre de 2014at11:40 Respon

    A mi em va agradar força, encara que reconec que des del punt de vista científic Predestination és qüestionable, crec que els conceptes que maneja la pel·lícula estan més relacionats amb la filosofia (com premissa per discutir d’altres temes) i la psicologia junguiana. En Carl Gustav va influir bastant als escriptors contemporanis d’en Robert A Heinlein com en Philip K Dick.

  • Pere Tubert Juhé

    19 de Desembre de 2014at18:45 Respon

    Jo també em follaria a *spòilert*

  • Paco Ortega

    20 de Desembre de 2014at10:59 Respon

    Jajajaja

  • Pingback:Time Lapse | korova kino bar

    16 de Juny de 2015at09:08 Respon

Post a Comment