web analytics
Title Image

Pressure

5

Quan era adolescent em va venir la dèria de l’aquariofília. Cent cinquanta litres d’aigua estancada, un sistema de precària oxigenació, quatre pedretes de coloraines i un parell d’algues moribundes. I peixos, és clar. Fins a tres dotzenes vaig arribar a encabir-hi. Vaig tenir un escalar blanc des del primer fins l’últim dia d’aquell atrotinat aquari, pobra bèstia. El primer a entrar-hi i l’últim en sortir-ne (viu). Les va passar de tots els colors, però el cabró obstinat no va baixar la guàrdia en cap moment. Nitrits, nitrats, purins, fuites, bactèries, i un barb tigre extremadament territorial i agressiu. L’escalar era un dels que fotia el salt al buit, fora la peixera, cada cop que obria la comporta per alimentar-los. Fins ben cap al final no vaig voler comprendre el significat d’aquell acte suïcida.

Sols. Aïllats. Enllaunats. Privats de la llibertat per la naturalesa deletèria del medi extern. Rodejats de mort. Esperant el col·lapse. Compartint, competint pels escassos recursos fonamentals. Mantenir-se viu. O deixar de fer-ho.

Hi ha munió de pel·lícules que proposen aquest singular escenari per desenvolupar sengles històries humanes d’infortuni, valor, tenacitat, supervivència, heroïcitat, bogeria i mort. Podríem fer una classificació i ficar-hi pel mig totes les hecatombes, imaginades i imaginables, que fan del planeta un lloc molt poc recomanable per estiuejar. Fa poc em mirava amb compungida estupor la producció europea The Divide que, com a Threads, proposa una situació de sòrdida supervivència al sinus d’un cataclisme nuclear. Aquestes produccions deixen les perspectives que proposen The Colony o The Day After Tomorrow al nivell d’una festa amb confeti i serpentines. Ara bé, si volem passar una angoixa claustrofòbica, desesperada i amargant, res millor que anar-se’n a l’espai exterior (Cargo, Apollo 13, Gravity), o a les profunditats abissals dels nostres oceans (The Abyss).

La producció anglesa Pressure col·loca i aïlla amb agilitat i prestesa un grup de quatre submarinistes dins una llauna al fons marí, a més de sis-cents metres de fondària. Tenim el jove aprenent, un líder poc convençut de ser-ho (Matthew Goode), i un parell de veterans, un de cansat, i un altre de més centrat i resolutiu (Danny Huston). El grupet triga una mica en fer-se càrrec de lo greu de la situació: les alternatives són més aviat poquetes i molt poc engrescadores. L’aire que consumeixen esgota el temps de vida disponible per cercar un pla de supervivència amb el que tots estiguin conforme. El conflicte despunta amb la desesperança.

La confiança que els personatges posen en un eventual rescat varia en intensitat, així com les possibilitats de les diferents alternatives, jugant amb les expectatives de l’espectador. Les endebades dels personatges són, però, un xic impostades, com també ho és aquesta naturalitat desentesa amb la que els quatre entomen la situació al principi. No em costa gens imaginar-me plorant i cridant com un animal, embajanit davant tan negra perspectiva. Tampoc és que aquest visual clar i ampli ajudi gaire a fer més impactant el terrible infortuni i l’horrible situació que entomen els quatre personatges. De tant en tant, se’ns mostra la llauna al bell mig de la temible i freda penombra oceànica, però, en general, tot és d’una claror metàl·lica que sembla treure ferro al assumpte.

Aquí opten per la capacitat representativa dels actors (que no està pas malament) i uns pocs cops d’efecte recurrents (somnis, miratges, flashbacks) per explicar lo malament que s’ho passen. Com no podia ser altrament, sota aquestes condicions de pressió constant afloren, segons les lleis fonamentals del cel·luloide comercial, els covards i els herois, la culpa i la redempció, la competència i la solidaritat. Però sense crear massa conflicte ni aixecar gaire pols, cosa que em sorprèn, tractant-se d’una producció anglesa.

En resum, no et mossegaràs les ungles ni panteixaràs amb agònica aprensió, però aquesta és una producció entretinguda que, tot i l’autosabotatge al que se sotmet voluntariosa, és ben capaç d’insuflar una certa congoixa i mantenir un interès expectant.

No Comments

Post a Comment