web analytics
 

Pride and Prejudice and Zombies

3

En un valent deliri embriagat d’autosuficiència, havia promès als meus companys de fatigues cinemàtiques mirar-me Pride and Prejudice and Zombies (2016), primer, i Pride and Prejudice (2005) després, en successiva successió seriada, abans d’aplicar-me en una detallada anàlisi dissociativa i comparació ociosa de les dues. No ho faré pas, no senyor. I no ho faré per una raó ben senzilla: m’he avorrit tant amb la primera que no tinc putes ganes de tornar a mirar-me ara la segona.

Més greu del que podríeu imaginar, m’hagués mirat Pride and Prejudice voluntariós, per segona o tercera vegada, només per divertir-me escrivint la subsegüent ressenya. No tinc cap mena de problema amb les comèdies i melodrames romàntics. Compto, de fet, no poques hores d’experiència engrescada en aquest tipus de produccions. Pride and Prejudice, Sense and Sensibility, Legends of the Fall, Meet Joe Black, Titanic,… Què collons, fins i tot Dirty Dancing, Grease, Ghost o Pretty Woman, en una ocasió o altra, per una raó o la següent, les he mirat amb un somriure estúpid i ulls de vedell a la cara. Amb l’edat, el caràcter se m’ha tornat un xic més agre, i tinc alguns problemes ara per suportar la dolçor del romanticisme embafador d’obres com aqueixes. Però encara puc posar cara de beneit i deixar-me emportar per aquestes temprades corrents primaverals de tendresa i alegria conjugal. Ara bé, si me les venen farcides de piranyes, i desprès resulta que n’hi ha poques i, a sobre, estan esmorteïdes, llavors, potser m’empipo.

Resulta que Pride and Prejudice and Zombies no és cap sàtira de la recreació cinematogràfica de la novel·la Pride and Prejudice (Jane Austen). Pride and Prejudice and Zombies és la representació audiovisual del llibre homònim que un penjat anomenat Seth Grahame-Smith va escriure fa mitja dotzena d’anys. Entre aquest i l’anterior (Abraham Lincoln, Vampire Hunter) i, sobretot, gràcies a les successives representacions per la gran pantalla, el notes d’en Seth s’està fent d’or i diamants. No li retreure pas, més que res, perquè no he llegit (ni tinc intenció de fer-ho) cap de les seves obres. Ves a saber si desprès resulta que són rocambolesques, incisives i divertides sàtires excelsament escrites, a més. Anem amb la pel·lícula que és el que tinc present, i deixem-nos estar d’hòsties…

Primer de tot: cal comentari sobre Abraham Lincoln: Vampire Hunter, the movie, not the book? Per afirmar, puc afirmar que no deixa petjada, donat que no recordo de què ni cóm anava la pel·lícula (deixant de banda lo obvi del seu grandiloqüent títol). El setzè i més emblemàtic (i més estimat i millor recordat, potser) dels presidents americans és, també, un notable caçador de vampirs. Val. Molt bé. I què més? Doncs, bè… d’això… Res? Estic en blanc… El que sí puc dir-vos és que, a la ja clausurada Kuu!, en Jordi la posava de volta i mitja, carregant contra les buides pretensions d’un blockbuster en tota regla que esclafava maldestrament les possibilitats d’una idea interessant. No estic gaire segur de què volia dir l’amic Jordi amb això d’una “idea interessant”, la veritat. En qualsevol cas, a Pride and Prejudice and Zombies tenim, potser, una altra “idea interessant”, la d’en Seth, és clar, que agafa la història de la Austen i fot la seva versió dels fets, afegint al cocktail de joventut, snobisme, coqueteig i repressió sexual mal portada de les classes nobles de l’època victoriana zombis, alguna cuixa depilada, una mica de sang, un xic d’acció i… I ja.

Va, ras i curt: el puto problema de la pel·lícula aquesta és que preval amb molt de marge la història romàntica de la difunta Jane Austen per sobre els zombis, la sang i l’acció, que queden adherits a l’obra original com protuberants cops d’efecte visuals (aprovant justet) i argumentals (bastant tirant a molt mediocres). Per acabar-ho d’adobar, el sentit d’algunes seqüències i els personatges utilitzats aquí en clau de comèdia (negra o rosa), només aconsegueix inspirar una sensació de vergonya aliena i animadversió creixent, frustrant encara un espectador que tampoc aquí troba cap punt d’adherència. Així, superem engrescats la reconstrucció dels fets durant la introducció (en un sensacional i original format de llibre desplegable), per endinsar-nos en un mediocre exercici d’imitació molt forçada amb repunts d’acció massa diluïts i mal dirigits, una deriva argumental avorrida, primer, completament recargolada i desmanegada, desprès, un toc de comèdia més aviat depriment, i un horror absolutament inexistent. Un pastitx avorrit i carregós al que he sobreviscut a dures penes, imbibit en molta cervesa, badallant molt i molt fort, i amb una mala llet de cal déu. I ara i així haig de mirar-me la versió original!? Què voleu, que acabi per tallar-me les venes!? No way. No fucking way.

No Comments

Post a Comment