web analytics
Title Image

R.I.P.D.

R.I.P.D.

«La pel·lícula és meva i me la follo quan vull»

No m’agrada parlar de diners, menys encara quan se suposa que he de parlar de cinema.

No em considero enemic a priori de blockbusters i productes americans de grans pressupostos. A l’hora d’afrontar un treball qualsevol tothom té uns determinats recursos i és feina dels implicats que el resultat final sigui el millor possible en base a ells. Els diners no poden ser irrellevants, però ni li donen ni li treuen qualitat a una pel·lícula. No en tens? Fes el millor que puguis amb els que disposis. Et surten per les orelles? Fes el millor que puguis amb els que disposis. I sobretot. Sobretot, sobretot. Sobretot. No tractis els teus espectadors d’imbècils. Per molt que ho puguem ser.

No m’agrada parlar de diners, però quan els qui em fan arribar una pel·lícula semblen no pensar en res més enllà d’això no puc passar-ho per alt. R.I.P.D. semblava una aposta ferma. Un material de partida atractiu, divertit i amb potencial. Amb una originalitat potser discutible però en tot cas ben aparentada. Un material de partida llaminer que uns productors que es creien massa llestos van voler portar al seu terreny.

Les males notícies? Que “el seu terreny” és la redundància, la repetició, l’estandarització i la fórmula esgotada. El qualificatiu que més acompanya les crítiques, tant amateurs com professionals, de  R.I.P.D. és “puta còpia de merda de Men in Black“. El fet és que això no hauria de ser mai considerat un qualificatiu dolent, i el sol fet que aquí s’aconsegueixi fer-nos desenvolupar anticossos contra Men in Black eleva el despropòsit a la categoria d’infàmia.

Tags:
No Comments

Post a Comment