web analytics
Title Image

racó cinèfil.81 | dos mil quinze

Article escrit originàriament per al Racó Cinèfil, secció setmanal de Racó Català.

Dos mil quinze

El més destacat de l’any (per rigorós ordre de visionat)

mal d’ous
Kung Fury

La nostàlgia dels vuitanta està resultant el motor per moltes propostes del cinema fantàstic recent. Com a fill mental de la dècada que sóc, m’hauria de resultar excitant rebre com més suposats homenatges millor. Homenatges al cinema d’acció dels vuitanta com The Expendables (2010). Homenatges al cinema de ciència ficció dels vuitanta comTurbo Kid (2015). Homenatges als vuitanta com a concepte com Kung Fury (2015).
I sí, en veure el tràiler creat per obtenir el finançament necessari a Kickstarter Kung Fury me la va posar tan dura que vaig estar de baixa tres dies per falta de reg cerebral. Però. Tal i com passa en multitud de curts excel·lents que els serveixen als seus directors per fer el salt al llargmetratge, Kung Fury (el migmetratge) resulta un allargament artificial i innecessari de totes les idees que ja havíem vist abans. I llavors l’erecció baixa, però el mal d’ous queda.

fresca
It Follows

Un dels tòpics del cinema de terror en la seva modalitat slasher és un puritanisme sexual subjacent en la figura de l’heroïna verge. Quan l’assassí emmascarat aixeca el matxet el contacte sexual impur et condemna de manera irremeiable a una mort lenta i dolorosa.
En un entorn diametralment diferent, It Follows manté aquest noble esperit. Si ets una fresca que et deixes penetrar pel primer que passa llavors no et queixis si et persegueix lentament una força sobrenatural amb ànsia homicida.

ferralla
Chappie

El director que ens va meravellar amb District 9 i que més tard ens va deixar ben freds amb Elysium ha fet un pas més per endinsar-se plenament en la ignomínia. Chappiecomença fent un remake condensat en deu minuts de tota la trilogia RoboCop per acabar fent un pastitx involuntari més semblant a Short Circuit que a cap altra cosa.
Ara només et demanem que treguis les grapes d’Alien, Neil Blomkamp.

titani
Ex Machina

A les antípodes de Chappie hi tenim el debut a la direcció de l’Alex Garland, una joia minimalista de ciència-ficció que en fa prou amb tres personatges i un únic escenari per bastir una història ferma i desafiant. Una de les millors pel·lícules de l’any i de la millor ciència-ficció de la dècada.

senglar
Big Game

En Jalmari Helander ens va enamorar amb els dos curts i la versió en llargmetratge de Rare Exports, tres meravelles impecables a tots els nivells imaginables. Acció. Terror. Comèdia. Explosions. Amor paterno-filial. Tot.
Big Game representa el seu gran salt internacional, una gran presa ben difícil de caçar per a la qual cal tenir tots els sentits ben vius i atents. Perquè si s’està ben preparat es pot atrapar un senglar tan gros com en Samuel L. Jackson en un paper principal, però si no tot plegat pot descarrilar a mig camí. O pijor encara, ni tan sols arribar a enlairar-se de manera satisfactòria. Perquè els senglars desfermats a vegades foten envestides perilloses.

pesta
Трудно быть богом (Trudno Byt Bogom) (Hard to be a God)

Algú té ganes de veure una pel·lícula russa de tres hores filmada en blanc i negre? No? Només jo? Ja us ho fareu.
Una producció que es va allargar més d’una dècada, amb el director morint just abans d’acabar-la, Trudno Byt Bogom és una faula medieval de ciència-ficció. Tot i tenir lloc en un altre planeta, aconsegueix fer un dels retrats més creïbles de l’Alta Edat Mitjana mai filmats. Com no podia ser d’altra manera, és una de les pel·lícules més brutes de la història i aprofita de manera magistral els plans curts per accentuar el fang i la merda i per donar una sensació malaltissa d’ofec i claustrofòbia.

palla
Mad Max: Fury Road

Després de fer-se esperar més de trenta anys, la nova entrada de la saga Mad Max fotia més por que una pedregada. Tothom tranquil. No només ha resultat ser una seqüela-reboot-digueu-ne-com-vulgueu excel·lent, feta amb amor menestral pel creador del personatge i el món per on transita, sinó que de manera totalment inesperada es troba al podi cinematogràfic anual de bona part dels espectadors i (oh, sorpresa!) crítics.

calçotets nets
Inherent Vice

Cada vegada que en Paul Thomas Anderson estrena pel·lícula jo estreno calçotets. Una vegada vista la pel·lícula me’ls poso al cap per celebrar-ne el visionat i els enmarco.

terminació
Terminator: Genisys

Calia una cinquena entrega de Terminator? No veig per què no.
Calia encarregar-li la batuta a un funcionari sense ofici i la història a un parell d’oportunistes? El títol sol ja contesta la pregunta.
Quins fills de puta.

 

quatre trunyots
Fantastic Four

Fer una pel·lícula de superherois et garanteix un bon pressupost i un bon equip. La magnífica Chronicle li va donar tot això a en Josh Tank, però cal saber-ho gestionar bé i estar ben atent a les ingerències i pressions. Tot plegat és tan desastrós que fa de mal dir què falla aquí. Volent replicar fora de lloc la seva primera pel·lícula ves que no perdi l’oportunitat de fer-ne una tercera amb les mateixes condicions.

 

nevermore
Regression

L’Alejandro Amenábar ens va meravellar (tan a mi com al meu plural majestàtic) ambTesis, Abre los Ojos i The Others, ens va avorrir amb Mar Adentro i ens va fer esperar amb recel les pel·lícules que poguessin seguir Agora.
S’ha fet pregar, però que sis anys després d’aquell desastre megalòman la pitjor pel·lícula de l’any vingui firmada per ell ens confirma el que temíem.

 

llers
The Witch

Poble de bruixes i putes. Prenent com a base la paranoia viscuda entre els primers colons de Nova Anglaterra, l’episodi més rellevant de la qual són els judicis de Salem, The Witch ens parla de dones, d’emancipació i de maduració sexual. Perquè la bruixeria sempre ha anat d’això. Però no s’hi conforma i, a base d’escenes pictòriques i un gran sentit de la tensió, presenta una ferma candidatura al podi anual.

El saben aquel que diu...
Entertainment

L’humor groller no falla mai. Els acudits de pets són la primera forma d’humor que aprenen els nens i durant l’adolescència aprenem a controlar el mal gust i a diferenciar la ironia de l’insult. En Neil Hamburger (tot i que aquí és anomenat simplement The Comedian el personatge protagonista és clarament el creat per en Gregg Turkington) fa equilibris perillosos en la línia que separa les dues manifestacions, en una ràtzia grollera en la qual rep la Madonna, els Red Hot Chili Peppers i absolutament tothom qui es foti davant.

Envàs on vas?
Anomalisa

Poques vegades veureu reciclar idees amb més gràcia que aquí. Anomalisa no aporta absolutament res de nou a la filmografa del seu director, en Charlie Kaufman, però serveix perfectament de síntesi de la seva trajectòria. No guanyarà l’Òscar perquè Pixar, però molt probablement sigui la pel·lícula d’animació de la dècada.

Nietzsche
Le Tout Nouveau Testament

Per tal d’avançar cal que la humanitat mati al Déu abrahàmic. Però què passa quan Déu és el teu pare? La frase promocional de Le Tout Nouveau Testament va al gra: Sabies que Déu existeix i viu a Brusel·les amb la seva filla? Només amb això n’hi hauria prou com per fer-nos fer cua per veure-la, però per sort no és l’únic que té per aportar. Tot i alguna baixada puntual de ritme i d’interès i alguna reiteració innecessària, el conjunt és prou meritori com per ser tingut ben en compte com una de les pel·lícules destacades de l’any.

 

& ta puta mare, Sion Sono
Love & Peace
Tag

Hi ha directors de merda, directors imprevisibles, directors superflus i directors infal·libles. En Sion Sono semblava estar-se guanyant a pols d’entrar a ser considerat un dels darrers. Tot i la seva fecunditat, cada anunci d’una nova pel·lícula seva era rebuda com una festa. Llavors Love & Peace i Tag, dues produccions que en els seus millors moments només aconsegueixen avorrir i patir vergonya aliena. En els pitjors…

Pel·lícula d'Schrödinger
Endorphine

Realitats paral·leles. Solapaments temporals. Personalitat quàntica. Endorphine és tot això i res que s’hi assembli. Tot alhora. Cal veure-la per saber què és.

Perplexitat
Cosmos

Vaig necessitar veure Crash, d’en David Cronenberg, més o menys una dotzena de vegades abans de decidir si odiar-la o venerar-la. Vaig afrontar Cosmos amb Possessioncom a única pel·lícula vista de l’Andrzej Zulawski. Em sobraven motius per arribar-hi entusiasmat. Sigui el que sigui que esperi aquell qui comenci a veure Cosmos, la rebrà amb perplexitat. Però en aquesta vida cal ser valent i perseverant. Què tal és Cosmos? Doncs miri, ni puta idea. No sé si és una presa de pèl o una genialitat, però tinc la intenció d’insistir per treure’n l’entrellat. I això ja és un indicador bastant sòlid que ens trobem més a prop del segon cas que no pas del primer.

 

Per Cabralunya!
Hrútar (Rams)

Fins ara, una de les úniques coses que sabia d’Islàndia és que a principis del segle XXI tenien una producció per càpita de bananes de catorze quilos per pesona i any. Com us quedaríeu si us digués que una de les millors pel·lícules de l’any és una islandesa que explica la història de dos germans que fa quaranta anys que no es parlen tot i ser veïns en un petit poble de pastors d’ovelles? No hi surt cap banana, però d’ovelles n’hi ha un bon munt. I de moments memorables, també.

Delicatessen
The Lobster

En algun moment o altre de la vostra vida us ho han preguntat. Quin animal t’agradaria ser? Hi ha qui voldria ser un cavall, noble i bell. O un tigre, tan ferotge com esplendorós. Potser un percebe i el seu penis que fa trenta vegades la llargada del seu cos. En David vol ser una llagosta. De les que tenen pinces i viuen a l’aigua. Una tendra, sucosa, deliciosa llagosta. Però en el seu cas, si passa quaranta dies a L’Hotel sense trobar parella, s’hi convertirà de veritat.
En Yorgos Lanthimos va creixent amb constància, fent que cada pel·lícula seva sigui millor que l’anterior. The Lobster ja té ben pocs punts febles.

 

 

No se m’aixeca prou
Star Wars: The Force Awakens

L’any mil nou-cents noranta-nou, després de setze d’espera, en George Lucas va regalar a tots els fans i fanàtics d’Star Wars l’Episodi I. Una de les més grans merdes mai filmades. Ara, una dècada després de l’Episodi III, la nova entrada de la saga ho tenia molt complicat per assolir aquells nivells d’infàmia. Per sort, no només no ho fa sinó que a estones és una molt bona pel·lícula d’aventures fantàstiques. Tot i això, l’afany per acontentar absolutament tothom i la successió inacabable d’homenatges acaben sent una llosa insalvable.

Espectre errant
Crimson Peak

Fins ara en Guillermo del Toro havia sigut sempre una aposta ferma, segura. Aparentment, també Crimson Peak té tots els elements que em resulten llaminers de la seva filmografia. Un disseny excel·lent, una gran erudició cinematogràfica i literària, el tacte dels millors artesans. Però aquí tot hi és buit, sense ànima. O si en té està en pena.

 

El típic borratxo sonat
Bone Tomahawk

Imagino un borratxo caminant Hollywood Boulevard avall fent tantines amb una ampolla de whisky (degudament camuflada dins d’una bossa de paper) mig buida a la mà. Va cridant.
Faré un western!
De tres hores!
I hi sortirà en Kurt Russell!
I caníbals!
I serà una puta obra mestra, fills de puta!

Ningú li fa cas. I és una pena, perquè sembla boig però té tota la raó del món.

No Comments

Post a Comment