web analytics
 

racó cinèfil.113

Article escrit originàriament per al Racó Cinèfil, secció setmanal de Racó Català.

Sitges 2016: el millor, el pitjor, l’irrellevant

el millor

5- The Autopsy of Jane Doe

Fa cinc anys Trolljegeren ens va agafar amb la guàrdia mig baixa, poc preparats pel que érem a punt de veure. El següent treball del seu director, l’André Øvredal, s’ha fet esperar i aquest decalatge ha fet que gairebé ens tornés a enganxar amb els pixats al ventre. Amb un registre diametralment diferent, la seva primera pel·lícula americana se serveix d’un escenari sobri i un desenvolupament pausat als dos primers actes que s’accelera de manera un pèl descontrolada al final.

4- Trash Fire
Cada any cal que hi hagi un regal, una pel·lícula que de manera inesperada ens faci aplaudir amb els calçotets al cap. La d’aquest any és protagonitzada per una família més que disfuncional amb un passat fosc que aflora quan la parella del protagonista el convenç per fer una visita a la seva àvia i germana, amb qui fa un bon grapat d’anys que no es parla, després que un accident funest cremés la seva casa amb els seus pares a dins. Una vella malparlada com la puta mare que la va parir i una germana desfigurada amb unes ganes insuportables de fer funcionar el sistema genital els esperen per construir una pel·lícula que no es para de gaudir de principi a fi.
3- Planeta Bur
No em podeu dir que no us vaig avisar, la retrospectiva de cinema soviètic de ciència-ficció (Red Planet Marx) va ser un escàndol. Planeta Bur (El Planeta de les Tempestes) es va projectar en una sessió doble amb una mena de documental educatiu-propagandístic, Doroga k Zvezdam (Camí de les Estrelles) gairebé igual de meritori. Deliciosament naïf, simple, divertida i masclista, aquest viatge a un Venus amb dinosaures, animals impossibles i geckos filmats molt de prop va aconseguir arrancar-me més aplaudiments que cap altra pel·lícula del festival.
2- Under the Shadow
El cinema iranià de mica en mica s’està traient l’estigma que l’ha perseguit durant dècades. De la mà d’exiliats a Europa i Amèrica ens comencen a arribar pel·lícules de gènere com A Girl Walks Home Alone at Night o aquesta altra meravella. Lenta i continguda, tal i com manen els tòpics, Under the Shadow funciona en tots els registres que aborda. Una pel·lícula de terror tensa, un drama familiar excel·lent i cinema històric de qualitat. Tan versàtil com efectiva, és sens dubte una de les pel·lícules indispensables de l’any.
1- The Handmaiden
Hi ha noms que no necessiten justificar res perquè els esperem les pel·lícules amb ànsia. En Park Chan-Wook és un d’aquests. Que no us espantin títols com Thirst, StokerParanmanjang. Sempre, sempre és interessant. Aquesta vegada es despenja amb un thriller d’època d’alt contingut sexual que representarà una nova fita a la seva meritòria carrera. Canviant de registre, se’ns presenta una història fragmentada que va alliberant la informació de manera controlada per mantenir-nos expectants d’inici a final.

el pitjor

5- The Greasy Strangler
Cada any, quan preparo el meu recorregut pel festival, construeixo el plàning al voltant d’una o dues pel·lícules indispensables. Una de les d’aquest any es basava en un tràiler impecable farcit de mal gust i humor absurd. Acudits de polles. Acudits de pets. Acudits de repetició. No hi faltava res. Malauradament, tampoc hi ha res més que això. Acudits de polles. Acudits de pets. Acudits de repetició. Una vegada i una altra, en aquest mateix ordre. La broma perd la gràcia al primer cicle. Als cinc minuts.
4- Rupture
Volent reproduir els punts forts de The Game o Martyrs, es queda a mig camí de tot arreu sense aportar absolutament res d’interessant. Intentant resuscitar el torture porn, un subsubgènere més que esgotat, escull com a font de terror unes bèsties tan esgotades com són les aranyes. Sense saber què fer-ne, ens porta amunt i avall en una espiral decreixent on cada escala és menys interessant que l’anterior.
3- I Tempi Felici Verranno Presto
Cal urgentment establir gent perduda fent el merdes pel bosc com a subgènere de ple dret dins del gènere albertserra. Ara cap aquí. Ara cap allà. Ara ens banyem. Ara veiem uns pits. Caminem una mica més. Ara fem una puta pel·lícula de merda plena de simbolismes fàcils i ens xuclem ben fort les tites perquè som molt guapos.
2- Shin Godzilla
El monstre més gran de tots els temps no mereix aquestes merdes. Després de sobreviure (dues vegades) a Hollywood en Godzilla rep l’estocada final de mans amigues. Si ni tan sols els responsables de Neon Genesis Evangelion i de l’adaptació en imatge real d’Attack on Titan no són capaços de fer una pel·lícula digna amb en Godzilla més val que el portem al veterinari de confiança perquè ens l’eutanitzi. Pobra bèstia.
1- Sadako vs Kayako
Quan vaig saber de la seva existència tenia tantes ganes de veure Ju-On que em vaig empassar les dues versions televisives en subtítols en francès perquè eren els únics disponibles. Tampoc voldria donar la impressió de ser un fanàtic de la saga, tot i que ha sigut de les poques que m’ha fet passar certa por els darrers lustres. També tinc un gran respecte per Ringu i totes les seves encarnacions, fins i tot el remake i la seva seqüela. Dit això, una i altra saga ens ha donat moltes més decepcions que no pas alegries, però tot plegat assoleix el seu zènit aquí. La trobada entre els dos monstres més icònics del cinema de terror japonès recent es troben tal i com fa més d’una dècada ho van fer en Freddy i en Jason, però amb resultat encara més catastròfic. Amb una manca de respecte total per l’espectador i pels personatges, Sadako vs Kayako no és el despropòsit més gran del festival ni de l’any, sinó segurament del lustre.

l’irrellevant

Melanie: The Girl with all the Gifts
Ja he fet la ressenya d’aquesta pel·lícula, on he explicat per què haurà sigut la gran decepció del festival. Covarda fins la nàusea, malgasta inútilment una de les millors premisses vistes darrerament optant per construir una pel·lícula de zombis massa tòpica com per ser tinguda en compte.Desierto
Hi ha pel·lícules que de tan ben fetes provoquen nàusees. Desierto juga les seves cartes a la perfecció, però són tan poques i es veuen tan marcades que amb elles no es pot arribar enlloc. Una història de violència fronterera amb el drama de la immigració il·legal en primer terme, d’absoluta actualitat tant a Europa com als Estats Units, que no aconsegueix aprofitar en cap moment el potencial que acumula per totes bandes.

Blair Witch
The Blair Witch Project no només és una puta merda, sinó que és la pel·lícula més nociva dels últims cinquanta anys. Res ha fet tant de mal al cinema modern com la reinvenció del found footage. Odi etern. Posar en mans d’un director competent la seva reinvenció és una arma de doble tall. Per una banda posa en entredit la sòlida carrera de l’Adam Wingard. Per l’altra permet millorar significativament el material de partida. Si l’hagués de puntuar de l’u al deu li posaria un dos.

Raw
De la mateixa manera que cada any tenim una sorpresa agradable sempre hi ha d’haver una decepció. Raw és una pel·lícula excel·lent, amb una premisa excepcional, bones interpretacions i una realització magnífica atrapades dins d’una pel·lícula mediocre que no s’atreveix a desplegar tot el potencial que promet.

Swiss Army Man
La vencedora. La considerada millor pel·lícula de la secció oficial a competició. L’home navalla suïssa parteix d’una de les millors premisses vistes els darrers anys. Un nàufrag a punt de parar boig troba l’amistat que el mantindrà viu en un cadàver que la marea li deixa a l’abast. Divertida, escatològica i imaginativa, el premi a millor actor per en Harry Potter zombie és tan arriscat com merescut. Em tiraria un bon grapat de pets en honor seu si no m’hagués avorrit tant el seu mediocre tercer acte.

No Comments

Post a Comment