web analytics
 

racó cinèfil.116

Article escrit originàriament per al Racó Cinèfil, secció setmanal de Racó Català.

la dimensió desconeguda

Les matinades de mitjans anys vuitanta a TV3 i de principis dels noranta al canal33 començaven amb una veu fonda que ens deia “Hi ha una cinquena dimensió, més enllà del que és conegut per l’home. És una dimensió tan vasta com l’espai i tan eterna com l’infinit. És el punt mig entre la llum i l’ombra, entre la ciència i la superstició, es troba entre el pou dels temors de l’home i el cim del seu coneixement. Aquesta és la dimensió de la imaginació. És una àrea que anomenem… La Dimensió Desconeguda.”

En un moment com l’actual, en el qual vivim immersos en una autèntica sobresaturació de sèries, els cent cinquanta-sis episodis apareguts entre els anys mil nou-cents cinquanta-nou i mil nou-cents seixanta-quatre continuen sent un monument majestuós a la millor televisió. Cent cinquanta-sis episodis dels quals gairebé dues terceres parts tenien la firma del seu creador i presentador. En Rod Serling apareixia a l’inici de cada episodi presentant-nos la història i els seus protagonistes, explicant-nos amb el seu vestit negre per quin camí transitaríem aquell dia per la dimensió desconeguda i tornàvem a trobar la seva veu al final, quan ens resumia el viatge amb un petit discurs sovint moralitzant.

Amb marcians, atacs nuclears, astronautes, coets i una multitud de casos inexplicables, aquestes històries gairebé sempre de desenllaç inesperat i sorprenent condensen no només el millor del cinema de ciència ficció americà dels anys cinquanta, amb el seu missatge polític velat (en Serling ja havia tingut unes quantes enganxades amb la censura) i la seva narrativa adorablement naïf, sinó que també anticipa absolutament totes les línies argumentals del cinema fantàstic occidental dels darrers seixanta anys. Feu la prova la propera vegada que mireu alguna pel·lícula de ciència ficció, com si es tractés d’una enciclopèdia o del llibre blanc del guió fantàstic, la base de la història es troba amb tota seguretat en algun d’aquells cent cinquanta-sis capítols autoconclusius, la majoria d’ells de tan sols vint-i-cinc minuts, una cosa impensable en aquesta era de la grandiloqüència argumental en la qual ens ha tocat viure.

Ara, si em disculpeu, us he de deixar. Tinc un tema a mitges… a la dimensió desconeguda.

No Comments

Post a Comment