web analytics
 

racó cinèfil.118

Article escrit originàriament per al Racó Cinèfil, secció setmanal de Racó Català.

Mort a la Tercera Dimensió

Cinematogràficament parlant, poques coses em farien més feliç que assistir a la nova i imminent (esperem) desaparició de les projeccions en tres dimensions. De totes les vegades que s’ha intentat impulsar aquest artifici l’actual és quan més recursos, tant econòmics com publicitaris, s’hi han destinat. Projectors, ulleres, crítics en nòmina. Tot semblava poc per normalitzar i fer necessaris els euros extres de la projecció amb il·lusió de tridimensionalitat.

Tot i la pàtina de novetat amb la qual es pretén envoltar, les pel·lícules en 3D no són res de nou. Tot al contrari, s’han intentat implantar gairebé des de l’inici del cinema. Des de l’experimentació dels anys vint, passant per les pel·lícules estereoscòpiques dels cinquanta i la febre de segones seqüeles dels vuitanta, els productors cinematogràfics han buscat (sempre de manera infructuosa) introduir el seu públic a la tercera dimensió. Ulleres. Mals de cap. Marejos. Amityville 3D. Res els ha aturat.

Però encara que costi de creure, la frebre recursiva 3D no és, ni de bon tros, la tara més absurda que hem hagut de combatre els cinèfils. Els infames trucs de les pel·lícules produïdes per en William Castle (l’esquelet volador de House on Haunted Hill, els fantasmes de 13 Ghosts o les butaques vibradores de The Tingler) van ser pioners en anteposar la parafernàlia a la pel·lícula.

En John Waters, rei del trash, basant-se en propostes similars prèvies com l’Smell-O-Vision, va inventar l’Odorama per fer que el seu públic olorés roses, pets, cul de mofeta o peus suats mentre miraven Polyester. Les tarjetes de cartró per rascar i olorar van ser tímidament recuperades en altres pel·lícules, com ara la quarta entrada de la saga Spy Kids. Aquesta darrera va ser publicitada com a pel·lícula 4D, argumentant que a les tres dimensions espaials s’hi sumava la dimensió olfactiva. Aquest argument ha sigut utilitzat en d’altres pel·lícules que afegien vibracions dels seients, llums estroboscòpiques, aire o boira a un metratge de merda que ningú gosaria mirar sense un muntatge publicitari al darrere.

Perquè aquest és el cap del camí. Ni olors ni tremolors ni sensació de volum. Una bona pel·lícula es compon de bones interpretacions, un bon guió i una bona direcció. Tota la resta és parafernàlia entretinguda però prescindible.

Tags:
No Comments

Post a Comment