web analytics
 

racó cinèfil.127

Article escrit originàriament per al Racó Cinèfil, secció setmanal de Racó Català.

que acabi ja el carnaval

Ara fa dos anys iniciava aquesta secció (enllaç) amb un paràgraf que ara us parafrasejaré i ampliaré.
Un dels primers records que conservo, lleugerament posterior a aquell dia que vaig anar a la guarderia sense calçotets, és de carnaval. No recordo de què anava disfressat, només estar immòbil, mirant a banda i banda mentre pensava “per què m’han vestit així? què és aquesta merda?”. Uns anys després, no gaires, quan el meu pare era l’encarregat d’un supermercat de Figueres, ens van fotre en una carrossa de Fires disfressats de productes de tot tipus. Jo era un tambor de detergent. Fa trenta anys el sabó de rentadora només es venia en pols i un dels formats era en barril rodó. De cinc o vuit quilos. No us sabria assegurar si el record de caure a la carrossa en moviment pel mig de la Rambla i rodolar sense poder-me posar dret, més desvalgut que en Gregor Samsa en despertar-se, és real o producte del meu odi per les disfresses en general i el carnaval en particular.

Però diuen que a la mainada li agrada disfressar-se i aquest cap de setmana la majoria del país serà envaïda per hordes de gentola a la cerca de diversió. La meva alternativa fa dos anys va ser muntar una marató de cinema amb vuit pel·lícules. Aquest any dubto veure’n tantes, però espero que alguna en caurà. Us en proposo unes quantes per si m’hi voleu acompanyar .

Eyes Wide Shut
Diuen, diuen diuen que la gent es disfressa per divertir-se. Però hi ha un altre motiu, que és per ocultar la identitat. En veurem uns quants exemples, en aquest recull. A l’última i controvertida pel·lícula de l’Stanley Kubrick les màscares serveixen d’entrada iniciàtica cap a un submón de perversions inconfessables del qual és més difícil sortir-ne que no pas entrar-hi.

Spring Breakers
Setmana Santa no és un nom que convidi gaire a la festa i als excessos. Pausa Primaveral, en canvi, obre la porta de bat a bat a alliberar sense manies els impulsos més primaris. Sexe, drogues i passamuntanyes de colors. Tot i odiar amb tota la força del meu ésser tot el que ha parit l’Harmony Korine i que aquesta no en sigui cap excepció, mai havia estat tan a prop de convèncer-me.

La Gran Aventura de Mortadelo y Filemón
L’adaptació cinematogràfica de les històries dels agents secrets més maldestres del còmic espanyol es creia impossible. Un dels principals esculls, pràcticament insalvable, era la capacitat d’en Mortadel·lo de camuflar-se amb les disfresses més inversemblants. L’evolució dels efectes especials, la tossuderia d’uns il·luminats i un carter necessitat de logopeda van fer realitat el que semblava impossible.

Donnie Darko
La primera pel·lícula d’en Richard Kelly ho tenia absolutament tot per convertir-se en un clàssic súbito. Unes interpretacions magnífiques, un guió ambiciós i ben tractat, una història enrevessada i debats encesos sobre com interpretar-la. Fins i tot la recuperació en un paper poc habitual d’una antiga estrella, ens hi trobem. Però per sobre de tot el que més crida l’atenció és en Frank i la seva disfressa de conill antropomorf de dos metres.

Clockwork Orange
Les màscares són de gran utilitat a l’hora de cometre crims amb impunitat. Unes simples màscares de guix, aberrants i fàliques, aquí hi fan el fet i permeten alliberar tota la hiperviolència necessària en un xalet aïllat.

Clown
Hi ha dos grans tòpics que persegueixen als pallassos. Un és que fan por. Els pallassos són terrorífics i així ho constaten els centenars de pel·lícules de terror protagonitzades per un monstre, assassí, ésser sobrenatural o tot alhora en la pell d’un d’ells. El segon és que han d’anar amb compte que el personatge no se’ls acabi menjant. Aquí els dos tòpics convergeixen d’una manera bastant poc còmica.

Hellions
De mica en mica ens hi anem familiaritzant. Halloween és una mena de Carnaval americà amb caramels i carbasses que se celebra a la tardor, la nit de Tots Sants. Els nens surten disfressats de d’éssers d’ultratomba a la cerca de dulces. Les disfresses dels nens d’aquesta pel·lícula són una delícia, una oda al mal rollo que cal no passar per alt.

31
En Rob Zombie comença a ser un clàssic del terror. Aquí, contingut i desbocat alhora, desplega una orgia de pallassos sàdics de tot tipus (d’entre els quals ressalta el nan nazi) per donar sortida a les seves fílies i fòbies personals, la majoria de les quals compartim tots nosaltres.

Killing Zoe
Què és el més útil que podeu portar a un atracament a un banc? Pistoles? Hostatges? Un mitjà de transport amb el qual fugir? Màscares. Màscares d’animals pintades de manera imaginativa. Després de donar-se a conèixer com a coguionista de Pulp Fiction en Roger Avary es llançava a la direcció amb aquest recomanable thriller que va passar massa desapercebut. Després arribaria The Rules of Attraction, que mai em cansaré de recomanar i on les disfresses també tenen un paper rellevant a la festa Vestits per Follar.

Halloween
Si hem de començar a parlar d’slashers no acabaríem mai, de manera que parlarem només del que ho va començar tot. No és el primer, però sí on es fonamenten les bases del gènere. Una d’elles, l’assassí emmascarat. L’assassí sempre ha de portar la cara coberta i aquí la disfressa es va haver d’improvisar. Molts ja deveu saber que la icònica màscara que porta en Michael Myers no és res més que la cara de làtex del capità Kirk d’Star Trek pintada de blanc. Coses de les presses i d’un pressupost ajustat que en aquest cas van jugar molt a favor de la pel·lícula.

Darkman
La pell artificial és el somni humit de tota comparsa de carnaval. Es tracta no ja de fer veure que som qui no som, sinó de convertir-nos-hi totalment. Darkman és un dels paradigmes de la sèrie B, una pel·lícula amb noms reconeixibles fent un paper difícil de valorar activament, però que costa de passar per alt. Podem obviar en Sam Raimi, en Liam Neeson o la Frances McDormand, però en Peyton Westlake serà sempre el paradigma d’antiheroi que s’ha de posar dins de la pell d’uns altres per fer el bé.

V for Vendetta
La màscara d’en V ha esdevingut la més icònica de la darrera dècada, lligada per sempre a la lluita contra les injustícies i l’ordre establert. Aquesta adaptació de l’obra mestra de la millor època de l’Alan Moore, tot i els seus evidents punts febles, resulta una obra prou sòlida com per ser recordada de manera independent.

Us deixo aquestes dotze propostes de pel·lícules en les quals les disfresses en són motor o part rellevant. Espero que en gaudiu alguna i que us serveixi per defugir el carnaval. Mort al Rei Carnestoltes. Enterrem ja la sardina.

Tags:
No Comments

Post a Comment