web analytics
 

racó cinèfil.132

Article escrit originàriament per al Racó Cinèfil, secció setmanal de Racó Català.

efecte darth vader

Fa poc més de tres anys moria en Nelson Maldela. Madiba pels més propers i per uns quants milers d’imbècils. Moria al llit, als noranta-cinc anys i després de tota una vida dedicada a la lluita activa contra l’apartheid. Per molta gent això va ser una sorpresa, no tant perquè és una d’aquelles morts que no sumen, en tot cas penalitzen a totes les #porramorts que es fan i desfan, sinó perquè per molts en Mandela havia mort als anys vuitanta en una cel·la d’una presó sudafricana.

No és un fenomen aïllat ni delegat ni singular. De manera conscient o inconscient, tenim una tendència irrefrenable a crear falsos records. I així és com tanta gent va córrer davant dels grisos. Aquelles veus els van dir que matessin a la família. Ningú va votar l’Aznar l’any dos mil. El seu millor amic és homosexual però… Fins i tot jo, que no sé nedar i tinc dubtes de si la causa és que de petit vaig estar a punt d’ofegar-me o que de gran sóc idiota. No sé nedar i mai sabré si realment quan tenia sis o set anys, en una sortida del casal d’estiu municipal a la platja de Sant Pere Pescador, em va haver de treure de l’aigua una senyora europea de tersos, tersos, bruns pits. L’aigua era salada però el record és dolç. Bé, potser ni una cosa ni l’altra i res és real.

És aquesta inseguretat davant del propi record que fa que em fascini l’Efecte Mandela. L’Efecte Mandela fa que els teus falsos records no siguin en realitat falsos records. No ets tu que tens mala memòria o que el cervell et fa un estrany. No. És l’univers que ha canviat. Per als postuladors de l’Efecte Mandela no és que recordin de manera errònia com moria en una cel·la d’una presó sudafricana als anys vuitanta. No, ells no poden estar equivocats. El que passa és que vénen d’un univers paral·lel on en Mandela realment va morir en una cel·la d’una presó sudafricana als anys vuitanta, però per un motiu indeterminat en un moment indeterminat mitjançant un mecanisme indeterminat van acabar caient en un univers paral·lel on en Mandela va sobreviure al captiveri i va aconseguir fer carrera política i morir plàcidament al llit als noranta-cinc anys.

Però no tots els efectes Mandela es fonamenten en fets tan rellevants. N’hi ha que s’originen en autèntiques collonades tals com frases o detalls secundaris de personatges cinematogràfics. De fet, dos dels factors més utilitzats a l’hora de justificar aquest fenomen tenen el seu origen a la saga Star Wars. Un dels finals més famosos de la història del cinema és el de la segona pel·lícula de la sèria, L’Imperi Contraataca, quan en Darth Vader, un dels dolents més dolents de l’univers té el nostre heroi contra les cordes i li diu…

  1. No! Jo sóc el teu pare.
  2. Luke! Jo sóc el teu pare.

Per dotzenes de milers de persones la resposta correcta és la primera. Per dotzenes de milers de persones la resposta correcta és la segona. De quin dels dos universos veniu?

Més encara. En C3PO és un androide…

  1. Totalment daurat.
  2. Daurat excepte una cama platejada.

Ser humà significa equivocar-se. No em puc imaginar gent més intransigent que els defensors de l’Efecte Mandela, energúmens capaços de crear un nou univers abans d’admetre que els falla la memòria o que no paraven prou atenció en aquella escena tan rellevant. No estem parlant de negar l’evidència. Creen tot un puto nou univers del qual provindrien abans de parar i dir “M’he equivocat, no tornarà a passar”. Si us plau, quan mireu una pel·lícula, quan llegiu el diari o mireu el telenotícies, pareu-hi atenció i estalvieu-nos collonades d’aquest estil. No sigueu pitjors que el borbó.

Tags:
No Comments

Post a Comment