web analytics
 

racó cinèfil.134

Article escrit originàriament per al Racó Cinèfil, secció setmanal de Racó Català.

terror a la ciutat petita

Fins no fa gaire temps, gairebé podríem dir que abans d’ahir, quan a un nounat li mancaven o li sobraven membres o cromosomes se n’anava de pet al clot dels voltors. Però no totes les anomalies són visibles tan bon punt el nadó treu el caparró, i si resulta que quan el nen hauria de créixer no ho fa perquè té acondroplàsia pot molt ben ser que ja el tinguis en massa estima com per fotre’l barranc avall.

La sortida natural per als individus que per un o altre motiu no són aptes per al treball físic, bé sigui per qüestions físiques o mentals, la sortida natural és el món de l’espectacle. I així fou que apareixeren els bufons i els trobadors, que com que no podien anar a la guerra ni calçar calçots es van dedicar a fer el merdes bona part de l’edat mitjana. Segurament una sortida millor que el que dèiem del barranc i els voltors.

Però no cal anar tan lluny, molts de nosaltres encara hem arribat a temps de veure el Bombero Torero o en Josmar. Ni tu ni vós, quedem-nos a un segle vint mig avançat. És mil nou-cents trenta-vuit i s’estrena un western. The Terror of Tiny Town. La peculiaritat és que tot el repartiment està format per nans. Tiny Town. Ciutat Petita. Nudge nudge. Wink wink. Fins i tot els cavalls ho són. Ponis, es veu que en diuen.

No em pregunteu com vaig saber de l’existència d’aquesta pel·lícula perquè no us sabria donar una resposta, però tan bon punt la vaig haver descobert el pas natural i necessari era mirar-la. La vaig estar buscant durant un munt de temps, de manera infructuosa, fins que va arribar a les meves mans de manera pràcticament casual com a extra en un DVD. Un western amb números musicals protagonitzat en la seva totalitat per nans. Què més voleu, mainada?

No, digueu, perquè The Terror of Tiny Town ho té tot, no la simple pel·lícula amb nans muntant ponis, bevent pintes de cervesa i parlant amb una veu artificialment accelerada de sempre, sinó que és molt més. A vegades passa que una simple escena canvia una pel·lícula. Una manera d’entendre el cinema. Una vida.

El protagonista de la nostra història, per coses d’aquelles que tenen els guions cinematogràfics, entra a la barberia de Ciutat Petita.
Mira a la dreta.
Hi ha un cor de nans barbuts cantant.
Mira a l’esquerra.
Hi ha un pingüí.
Mira a la dreta.
Hi continua havent un puto cor de nans barbuts cantant. Mira a l’esquerra. Hi continua havent un puto pingüí.
Un.
Puto.
Pingüí.

La pel·lícula, una merda. Gràcies. Però. El meu jo malvat, inhumà i de tendències eugenèsiques em diu que posar un pingüí en una barberia on hi canta un cor de nans barbuts és excusa i justificació suficient per tenir un circ de nans. El meu jo bona persona, en la intimitat, li dóna la raó.
El diacrític us el regalo.

 

No Comments

Post a Comment