web analytics
 

racó cinèfil.139

Article escrit originàriament per al Racó Cinèfil, secció setmanal de Racó Català.

lynch, un cicle a girona

No recordo quan ni quina va ser la primera pel·lícula d’en David Lynch que vaig veure. Potser Blue Velvet. O Lost Highway. Wild at Heart? Sigui com sigui, estic bastant segur que Twin Peaks no la vaig veure fins fa relativament poc i tinc clavada al cervell la primera vegada que vaig veure una pel·lícula seva en una sala de cinema. D’aquí a una estona hi tornarem. Aquesta setmana el director ha tornat a ser notícia perquè s’ha estrenat el retorn de la sèrie de la qual va ser co-creador i que va canviar la manera com es mirava la televisió.

Aprofitant l’avinentesa, el Cinema Truffaut de Girona dedica un cicle de cinc setmanes a l’obra d’en David Lynch. Cada dilluns, des del passat vint-i-dos de maig fins al dotze de juny hi podrem veure una de les seves pel·lícules. El cicle es tancarà el dinou de juny amb la projecció del documental David Lynch: The Art of Life.

vint-i-dos de maig eraserhead

Sento dir-vos que feu tard. Aquest dilluns el cicle s’iniciava justament pel començament, pel primer llargmetratge del director. A principis dels anys setanta, després d’un bon grapat dels curts més perplexitzants imaginables, va trobar l’oportunitat de filmar el millor mètode anticonceptiu mai creat. Us repto a intentar engendrar una criatura acabant de veure-la.

vint-i-nou de maig blue velvet

L’orella escapçada més famosa del cinema servia d’excusa per atrapar doblement en Kyle MacLachlan. Per una banda al seu personatge, entre cantants i bombones d’oxigen, i per l’altra a ell mateix, que després de protagonitzar Dune es preparava per lligar el seu nom per sempre més al d’en Lynch, cosa que culminaria pocs anys després encarnant l’agent especial Dale Cooper.

cinc de juny the straight story

La història de l’Alvin Streight és una història lineal, recta. Comença a casa seva i acaba a tres estats de distància, a casa del seu germà. L’Alvin passa de la vuitantena i no té cap mitjà de locomoció a part del seu tractoret de tallar gespa, però quan rep la trucada avisant que el seu germà, amb qui fa un bon grapat d’anys que no es parla, ha tingut un atac no pot fer altra cosa que córrer a visitar-lo.

L’atzar va voler que el meu primer contacte en pantalla gran amb el cinema d’en david Lynch fos la seva obra formalment més clàssica. Amb alguna escena estranya i els personatges estranys marca de la casa, però amb una narració continguda i sense salts. Excepte si el responsable d’ordenar els rotlles de cel·luloide els posa com li surt dels ous. Ningú hi va notar res estrany (“Ja sabem com és, en Lynch”, devia pensar més d’un).

dotze de juny inland empire

Per compensar la sobredosi de formalitat de la història del senyor Straight va iniciar una voràgine de perplexitat plena de personatges que canvien a mitja pel·lícula, trames que salten de la fantasia a la realitat sense avís, simbolismes de tot tipus i conills. Tot plegat explota sense control en el que és fins ara el seu darrer llargmetratge, una orgia de tres hores que condensa el bo i millor dels elements que defineixen la seva filmografia i permeten resumir-la amb un adjectiu. Lynchiana.

dinou de juny david lynch: the art of life

El cicle s’acomiadarà posant el director a l’altra banda de la càmera, fent-lo protagonista d’aquest documental en el qual ell mateix ens explica els elements que construeixen la seva obra artística sense limitar-se a la cinematogràfica.

Podeu consultar el calendari del cicle al web del Cinema Truffaut. Cada pel·lícula es projecta en dues sessions, vespre i nit, excepte Inland Empire, amb una única sessió a les nou.

No Comments

Post a Comment