web analytics
 

racó cinèfil.23

Article escrit originàriament per al Racó Cinèfil, secció setmanal de Racó Català.

Sitges 2014. Palmarès

raco_cinema_23
Aquest cap de setmana ens hem acomiadat del 47è Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, Sitges 2014. Com cada any, la baixada de teló ve acompanyada de l’entrega de premis. Aquest any els més significatius han sigut per…

Premi a la millor pel·lícula: I ORIGINS
Sóc biòleg. Doctor en biologia. Biòleg molecular. Tot i el precedent de l’anterior pel·lícula del director, la més que interessant Another Earth (2011), o potser més aviat tenint-lo molt en compte, el tuf new age no-tinc-ni-puta-idea-de-què-estic-parlant que feia I Origins em va mantenir allunyat de l’Auditori tot i l’atracció que sentia. Em disculpo per haver-ho fet però em remeto a un article previ. No existeix prou willing suspension of disbelief per fer-me gaudir plenament això.

Premi especial del jurat: THE BABADOOK
Els contes infantils són terrorífics i The Babadook ho és encara més. Amb una vídua histèrica i un orfe que fa marcir qualsevol instint paternal, per incipient o ben establert que es tingui, el malestar que genera en fa un visionat obligat.

Premi a la millor direcció: CUB
Anar d’acampada és una de les fonts més segures de situacions terrorífiques. Fred, foscor, vent, intempèrie, foc, psicòpates homicides armats amb grans destrals. A mi, més por que tot això junt em fan els belgues. Belgues, mare meva. Però amb una bona cervesa trapista ben aviat veurem Cub i el que faci falta.

Premi al millor actor: Nathan Phillips per THESE FINAL HOURS
El protagonista de These Final Hours és un tros de quillo. S’acaba el món i ell opta per deixar la seva xicota prenyada i anar-se’n de festa amb la seva altra xicota no prenyada. Per sort, un fet inesperat li fa despertar l’instint paternal de mica en mica, fent-lo potser no menys quillo, però definitivament més… no sé. Paternal.
Koji Yakusho per THE WORLD OF KANAKO
Tinc un record excel·lent de Kokuhaku (Confessions, 2010), de manera que havia marcat amb un cercle ben clar Kawaki. (The World of Kanako). Tot i haver-hi fallat de manera inesperada, estic segur que per mi l’ex aequo tindria un biaix ben clar. Intentaré no trigar gaire a veure-la i us recomano bastant a cegues que feu el mateix.

Premi a la millor actriu: Essie Davis per THE BABADOOK
Sí, es veu que han considerat que la vídua histèrica era una gran actriu. Fer com si perds el cap ha sigut sempre una manera senzilla i segura de guanyar premis d’actuació. No sé, el meu premi hauria sigut una bona plantofada.
Julianne Moore per MAPS TO THE STARS
Que sí, que les actrius famoses també fan caca i es tiren pets i això els dóna premis. Més enllà d’escenes puntuals, en Cronenberg manté el nivell de la darrera època, aquesta vegada fent un mapa cínic de l’star system de Hollywood. Amb un elenc mig envejable, mig sorprenent, la Julianne Moore aconsegueix sobresortir per aconseguir un premi tan merescut com poc arriscat i discutible, ja que Maps to the Stars va entrar a la secció oficial d’esquitllentes, amb el festival ja iniciat.

Premi al millor guió: YOUNG ONES
Sovint, abans no comenci un festival i sense necessitat d’haver-ne vist res tothom sap que hi ha una pel·lícula que guanyarà alguna cosa, la que sigui. Aquest any, a Sitges, aquesta pel·lícula era Young Ones. Millor guió, millor actor, millor fotografia o millor direcció. No a tot. Sí a qualsevol.

Premi a la millor fotografia: JAMIE MARKS IS DEAD
Recordeu quan a primària li donaven sempre un premi al company que patia un lleuger retard mental? Ara no només li donarien el premi, sinó que a qui el qüestionés l’acusarien de mobbing.

Premi als millors efectes especials: THE SIGNAL
Fa uns anys en William Eubank ens va cridar l’atenció de manera salvatge amb Love (2011). Amb més recursos i més maduresa li tocava fer un salt que no ha aconseguit. Millors efectes especials? Potser un pèl exagerat per unes cames ortopèdiques i les mateixes explosions a càmera lenta que ja ens havia ensenyat fa tres anys.

Gran premi del públic: WHAT WE DO IN THE SHADOWS
Sempre que ens fan riure una mica sortim contents de la sala. Així, les comèdies parteixen sempre amb avantatge en els premis del públic.

 

A mesura que vagi sent viable anirem veient no només tot el palmarès possible sinó tota la selecció que puguem. No serà fàcil i de ben segur que no la podrem veure tota en pantalla gran, però resultarà tan recomfortant com sempre. I l’any que ve hi tornarem.

No Comments

Post a Comment