web analytics
 

racó cinèfil.24

Article escrit originàriament per al Racó Cinèfil, secció setmanal de Racó Català.

Mitomania, Sitges i tites de guix

raco_cinema_24
Tots tenim un familiar, amic o conegut que té una llibreteta on acumula signatures de persones més o menys conegudes. Autògrafs, en diuen.
Em considero una de les persones menys mitòmanes que conec i així em publicito, fins i tot parlant de cinema. M’agrada pensar que sé distingir de manera eficient les obres dels autors, i a mi el que realment m’agrada són les pel·lícules, no els qui les fan. Puc reverenciar mil pel·lícules però sentir una absoluta indiferència per qui les han fet possibles. Directors, actors, guionistes.
Ho entenc com un fet completament independent de saber-ne valorar la feina o de respectar-los, tan professional com personalment. És una simple qüestió de focalitzar la reverència en el professional, no en la persona.

Si m’hagués de posar a seguir noms fa anys que no em canso de repetir que en cinema només tinc tres noms intocables. Tsukamoto. Cronenberg. Lynch. Només recordo dues situacions en les quals vaig estar a punt de trencar la meva animadversió per la mitomania. Les dues al festival de Cinema Fantàstic de Sitges i al voltant de dos d’aquests tres noms.

La primera va ser l’any 2002, quan vaig travessar mig país a correcuita per veure Spider (2002), una obra mitjana d’en David Cronenberg que es va projectar acompanyada de Camera (2000), un dels millors curtmetratges que he vist mai i sens dubte el més sincer de tots. Acabada la projecció vaig tornar ràpidament cap al nord, que l’endemà tocava tornar a classe. L’altra va ser a l’edició de 2009, al passi de la tercera part de Tetsuo, Tetsuo: The Bullet Man (2009) a l’Auditori. Després de presentar la pel·lícula en Tsukamoto no va marxar de la sala, sinó que es va asseure a l’última fila, just darrere meu, suposo que per veure com es rebia. La reacció va ser tèbia i el director, sol, impassible, va anar mirant de reüll com abandonàvem la sala. Vaig fer la intenció d’aixecar-me, girar-me, i agrair-li tot el que m’ha fet gaudir. Un lacònic thank you, no calia més. Suposo que va ser massa mitòman pel meu gust. Em vaig aixecar, em vaig girar, vaig fer un subtil cop de cap dirigit al director i vaig sortir de la sala.

En Tsukamoto té el cap encara més gros que el meu, però aquesta és una informació irrellevant pel tema que ens ocupa.

També a Sitges em vaig plantejar de manera molt seriosa de sumar un quart nom a la tríada protomitòmana per convertir-la en tetralogia protomitòmana. Tsukamoto, Cronenberg, Lynch… i Matsumoto.

En Hitoshi Matsumoto es va donar a conèixer al Japó formant part d’un duet còmic televisiu. Fa uns anys no va poder-se resistir a l’atracció de la gran pantalla i va estrenar-se al cinema amb Dai-Nihonjin (Big Man Japan, 2007), un fals documental centrat en la vida d’un Godzilla humà vingut a menys. Intel·ligent, autoparòdica, emotiva i hilarant, va convèncer prou com per obrir-li de bat a bat les portes de la financiació cinematogràfica, de manera que ben aviat va tornar amb Shinboru (2009). Graveu-vos aquest títol amb foc i sang.

Després de veure-la al Festival de Sitges d’aquell any l’he vist una trentena de vegades més. Setze d’elles seguides en una marató de 24h que segurament sigui la cosa més absurda i més meravellosa que mai hagi fet. Collons, el meu rebedor està revestit de tites de guix!
Dos anys més tard va arribar Saya-Zamurai (Scabbard Samurai, 2011), que sense arribar a assolir el nivell de la seva predecesora aprofundia en l’autoparòdia de Big Man Japan fent un retrat excepcional del que significa ser humorista. Aquest any hi hem tingut R100 (2013).

Un dels avantatges de l’atròfia de la mitomania que pateixo és estalviar-me disgustos. Les tites de guix que tinc al rebedor celebren l’obra mestra que és Shinboru, de manera que sorgeixen indemnes del desatre a tots els nivells que és R100. No els afecta cap de les bromes sense gràcia ni cap dels paral·lelismes fallits. L’eclipsi de la mitomania no aconsegueix apagar els prejudicis ni les preconcepcions. Però hi ajuda molt. Proveu-ho. No accepteu cap autògraf que no vingui acompanyat d’un xec en blanc. Només així podreu donar-hi el vostre a canvi.

Mentre hi penseu jo aniré tocant tites de guix i aniré pensant Oh! amb un somriure.

No Comments

Post a Comment