web analytics
 

racó cinèfil.89

Article escrit originàriament per al Racó Cinèfil, secció setmanal de Racó Català.

el dia que el pallasso va plorar

No us sabria dir com m’ha vingut al cap en Joseph Levitch, fill d’en Daniel Levitch i la Rachel Brodsky i més conegut pel seu nom artístic, Jerry Lewis. Suposo que a força us sorprendrà saber que el còmic estatunidenc encara és viu (quina vergonya, si morís avui) i que acaba de celebrar el seu norantè aniversari.
Conegut durant els anys cinquanta com a meitat del duet còmic format juntament amb en Dean Martin i després, ja en solitari, per comèdies com The Nutty Professor (1963) o The Bellboy (1960), en Jerry va patir de la típica síndrome del còmic. Sembla que sempre arriba un moment a la carrera de tot còmic en el qual es convenç que per tenir el reconeixement que mereix li cal triomfar en un paper dramàtic o interpretant personatges foscos. Ho hem vist per exemple amb en Peter Sellers a Lolita (1962), en Jim Carrey a The Truman Show (1998), en Robin Williams a One Hour Photo (2002), en Bill Murray a Lost in Translation (2003) o l’Eddie Murphy a Dreamgirls (2006). Quan al tombant dels anys setanta li va entrar el cuquet a ell, li va arribar a les mans el guió perfecte.

El guió de The Day the Clown Cried (1972) és el d’una pel·lícula dramàtica protagonitzada per un pallasso fracassat i miserable que es troba en el pitjor dels entorns possibles. Una nit, borratxo per sobreposar-se al fracàs professional, el pallasso Karl Schmidt se’n riu d’en Hitler, per la qual cosa és internat en un camp de concentració. Allà, buscant el respecte de la resta d’interns, als quals no fa cap mena de gràcia, fa riure els nens que hi ha rere el filat espinós que separa els presos polítics com ell dels jueus. Així és com, buscant salvar la pell passant per sobre de qui faci falta, accepta l’encàrrec de servir d’acompanyant d’un grup de nens jueus en un tren que els portarà als forns d’Auschwitz. Com una mena de nova encarnació del flautista d’Hamelin, en Karl distreu els nens mentre entren a les dutxes, on és ben conscient de què els espera. Però en un acte de redempció final els acompanya fins a l’interior i els continua fent riure mentre el gas comença a caure.
Llegit així, es tracta del guió perfecte per aconseguir una pel·lícula terroríficament devastadora, però segons comenten els pocs qui han tingut l’oportunitat de veure-la tot plegat va ser convertit en un autèntic despropòsit del qual resulta impossible salvar-ne res. Amb una producció plagada de contratemps de tot tipus, conflictes econòmics i de drets, en Jerry Lewis va assumir tots els aspectes de la realització. Així, començant pel canvi de nom del protagonista pel més estrambòtic Helmut Doork, la pel·lícula va girar cap al seu territori, creant una fractura incontrolada i barroera entre els components dramàtics i la comèdia gestual pròpia de l’actor.
Avergonyit per la pobresa del resultat final (segons les seves pròpies paraules), el còmic ha mantingut controlada des de llavors l’única còpia que existeix de la pel·lícula com a testimoni del delicte.

Fa pocs mesos, la Biblioteca del Congrés americà va adquirir l’arxiu d’en Jerry Lewis. Entre tots els documents i pel·lícules que el componen s’hi inclou aquesta còpia única de The Day the Clown Cried, però aquesta conté una clàusula extra. No pot ser projectada fins l’any 2025. Podrem esperar, oi?

Tags:
No Comments

Post a Comment