web analytics
Title Image

Radio Free Albemuth

4

Cóm es tradueix en imatges l’obra d’un escriptor que opina que la paraula és un virus capaç de destruir-nos i/o curar-nos; que manipulant el llenguatge hom pot alterar la realitat? Difícil, molt difícil. I tot i que s’ha intentat moltes vegades, gairebé sempre, amb els relats i les novel·les curtes d’en Philip K. Dick.

En algunes trobem més d’en Philip (Blade Runner, Total Recall) que en d’altres (Minority Report, Impostor). Fins i tot, hi ha films, molt influenciats per l’escriptor, que no acrediten el seu nom (The Matrix). Si hi ha una cosa en la que la majoria dels fans coincidim, és que encara no s’ha fet l’adaptació definitiva de les seves obres cardinals. I és del tot cert, doncs, les seves millors novel·les, no s’han portat maï al cinema, a excepció de A Scanner Darkly i, aquí i ara, aquesta Radio Free Albemuth.

Atrevir-se amb una de les novel·les més complicades d’en K. Dick, fruit de les febrils especulacions del particular diari-riu de l’autor, o l’Exegesi, em sembla molt agosarat. Encara més, debutar al cinema afrontant el titànic repte. Malgrat tot, en John Alan Simon, un llorejat estudiant de literatura transmutat a productor de sèrie B (The Howling 2, el remake de The Getaway), no es va deixar intimidar, i va triar un camí, ja testat sense gaire èxit, per adaptar el geni de Chicago: la interpretació literal. Així, el director tria mostrar abans que suggerir, i utilitza una veu en off per ficar la major quantitat de novel·la que permeten aquestes dues hores escasses de film: tots els detalls i fets importants de RFA es troben entabanats a pressió a la pel·lícula, com si d’una edició resumida en cel·luloide es tractés.

Però, ai las!, que la literalitat i la fidelitat són dues coses molt diferents. Quan fas cinema, el teu únic recurs no pot ser la paraula. No pots relegar les eines que posa a la teva disposició el setè art a un segon pla. Si no, quina diferència resta entre un audiobook i una pel·lícula? En John Alan Simon no n’ha de trobat gaires. I és una llàstima perquè, mentre veia (escoltava) Radio Free Albemuth, només pensava en les possibilitats que aquest material hauria copsat en mans més destres. Però no, malauradament, el director es limita a il·lustrar la veu en off i els eventuals diàlegs, avorrint l’aficionat. Hi ha algun moment destacable, sobretot al final, i fa una certa gràcia rememorar la novel·la, encara que, en general, es tracta d’una adaptació força amateur, sosa, simplista, que no fa justícia gens, en absolut, a la fascinant ment de l’escriptor nord-americà.

Tags:
No Comments

Post a Comment