web analytics
 

Raman Raghav 2.0 (Psycho Raman)

5

Estic bastant lluny de ser un entès en cinema hindú. De fet, crec que aquest film compta amb el privilegi de ser la meva primera experiència dins aquesta exòtica cinematografia. Va ser així gràcies, en part, a la absència de números de ball massius típics del cinema hindú i, en part, a la lectura de la seva sinopsi, on l’argument suggeria una satisfactòria experiència meva viscuda a Sitges 2015: la sorprenent Killers, on un assassí s’obsessionava amb atraure un periodista a la seva sagnant forma de vida. Així i tot, un cop vista Raman Raghav 2.0, reconec que les semblances amb Killers amb prou feines no passen de ser més que simples coincidències superficials.

Aquest thriller indi ens presenta una minsa trama construïda a base de llocs comuns extrets del cinema occidental dels 90s. Trobem una miqueta de Bad Lieutenant al viciós i turmentat personatge del comissari. Potser un pols de Cape Fear a l’obstinat copycat serial killer en la seva obsessió per posar cap per avall la vida de la seva nèmesi policial. I trobem també quelcom del metòdic i fred procedir de la parella de psicòpates de Henry: Portrait of a Serial Killer a aquesta recerca de realisme per les improvisades execucions del messiànic Raman, bé que aquest Psycho Raman mai no aconsegueix apropar-se a la qualitat d’aquestes fites del passat. No, no té prou autenticitat com per aconseguir convèncer, i tot i que durant bona part del seu metratge lluita per construir una atmosfera amoral i macabra. Aquesta obsessió per l’esteticisme buit i per mostrar un Bombai brut, miserable, encara que ple de colorit, al capdavall, juga en contra seva. Tampoc els manierismes interpretatius, aquests xamosos moviments de cap estil Southpark quan parlen, ajuden gaire a introduir-nos a aquesta més aviat poc elaborada història. Aquí hi ha talent, d’això estem segurs. I ganes, moltes ganes d’esglaiar l’espectador. Sense més que tot just una llàgrima de sang i tots els assassinats en fora de camp, però, era prou difícil aconseguir-ho. A Henry s’aconseguia a desgrat de no ser massa gràfic, pensareu també. Però passa que l’Anurag Kashyap no comparteix el poc però reconegut talent per la sordidesa i el suspens del gran John McNaughton. I Raman Raghav 2.0 cau diverses vegades en el ridícul, mirant cap a la paròdia, incompatibles totes dues a l’hora de lligar una tensió sostinguda a la gola de l’espectador.

Tot plegat, aquest llargmetratge hindú manca més en conjunt que per les seves (des)plaents i, de vegades, assolides set pieces. Aquestes, lloables si les interpretem com a part d’una comèdia lleugera macabra, si és que quelcom de semblat pot existir. Al capdavall, deixarà prou insatisfet tant qui cerqui un thriller de terror cruent com qui esperi una experiència més comercial, amb bons i dolents fàcilment identificables. Com un tot, però, no puc dir que aquest primer mos bollywoodià m’hagi disgustat, ans al contrari: el nivell de qualitat tècnic i interpretatiu m’ha sorprès força. No és tan curiosa ni original com per recomanar-la, tot i que sí útil i poc traumàtica, o excessivament localista com a punt d’accés a un mercat no tan insòlit com gairebé desconegut per l’aficionat al cinema fantàstic. Psycho Raman aconsegueix sobretot transmetre correctament aquesta sensació de brutícia, manca d’higiene i corrupció dels barris més pobres de la mega-ciutat hindú. Tant que, quan s’aboquen ja els crèdits finals, li donen ganes a un de dutxar-se o, com a mínim, rentar-se metòdicament les mans per treure’n la negror virtual acumulada sota les ungles.

No Comments

Post a Comment