web analytics
Title Image

Re-Kill

5

Re-Kill: Starship Troopers meets [REC]!” – Paco Ortega (Korova Kino Bar)

He dubtat llargament (uns cinc segons) si posar o no l’etiqueta de #Comèdia a Re-Kill. Desprès he pensat en Starship Troopers: posaríeu l’etiqueta de #Comèdia a la sensacional i àcida caricatura d’en Paul Verhoeven? En Juan és molt probable que sí. Jo no. De fet, com a qualsevol representació artística que pretengui caricaturitzar un o varis aspectes d’una realitat més aviat mundana, la pel·lícula se’n carda, i això fa gràcia, és clar. Però, al meu parer, una comèdia l’és quan el seu objectiu principal (si no l’únic) no és altre que el de fer riure. I aquí és on comencen les discrepàncies.

Igual que a Starship Troopers, Re-Kill utilitza alguns recursos que ridiculitzen la, en direm, humanitat de les societats humanes. I això carda gràcia, és clar. Aquí com allà, ataquen el sense sentit, no de la guerra, sinó del patriotisme i el sentimentalisme militar, coherent, potser, en situacions extremes com les que sengles pel·lícules proposen, més aviat absurd, en el context de la nostra realitat diària.

La primera a rebre és la televisió púbica, com no podia ser altrament. Tiren de delirants anuncis publicitaris, telediaris impossibles (ho vèiem també, en un format menys sostingut potser, a Dead Rising) i els reality show que tan de moda estan ara per posar de relleu el non-sense del nostre dia a dia. Queda retratat amb una sàtira burxant aquest Big Brother que és l’entitat televisiva i el seu mantra untuós, tan innocent com verinós, que, controlat per uns pocs, dictamina el què i el com (“Have sex. Sex is good!”). Ho tenim totalment assumit en un context determinat. Ho tindríem tan ben entès en un altre? Es molt probable que així sigui. I això és trist. O divertit, segons es miri.

A diferència d’altres propostes com Network o Nightcrawler, la crítica social no és en cap d’aquestes el motor principal de la línia d’acció. Starship Troopers i Re-Kill pretenen divertir proposant, de pas, distòpies que, tot i ser incisives en una lectura d’iniciativa més aviat crítica, no són més que l’escenari on una humanitat esguerrada resta contra les cordes, aferrant-se encara i lluitant per la seva lúdica existència. Enfrontats en bloc per un ens aliè (aliens insectoides allà, zombies aquí), deixem de banda les nostres diferències i fem pinya contra l’enemic comú. La naturalesa comercial i morbosa de l’home, i la seva sol·lícita predisposició a l’alienament i el benefici a curt termini romanen, però, sempre inalterables.

Re-Kill s’allunya de Starship Troopers a mesura que avança el metratge i tot es torna més [REC]. El terror i el drama s’accentuen. L’eventual to còmic es volatilitza. S’abandonen els hilarants intermedis publicitaris i tot és torna més convencional i avorrit. Ara ja estem rodejats de zombies que corren i mosseguen con fills de puta rabiosos. El reporter que segueix ufanós el grupet de militars en missió de reconeixement i mort (i re-mort) esdevé l’única constant de la voluntariosa davallada, directes al clavegueram de la sèrie B més convencional. Una constant prou maldestra i poc elaborada, rodada en clau de… Oh, sí! (Puto) found footage! Un metratge trobat del tipus més desmanegat, sacsejat i mentider possible, a sobre, puntualitzat, com per acabar-ho d’adobar, per soporíferes entrevistes als aguerrits (i efímers) protagonistes del reality en qüestió. Francament, eren més divertides les entrevistes en mode random de la primera part del film. De totes maneres, aquests són protagonistes que el guió elimina en còmode progressió seriada, sense cap mena de passió per la mort dramàtica. No sé a què tant de preàmbul si desprès ens els carreguem així, com si de tristos figurants es tractés.

En definitiva, una obra que comença bé i acaba com el cul, perdent en la seva deriva l’enfocament original i divertit que proposava al principi. Quasi com dues pel·lícules independents, resten dos segments completament diferents, el de la primera part en comparació a la segona. Tant és així que he hagut de verificar si no havien estat més d’un el director (Code Red, Wrong Turn 6: Last Resort) i/o el guionista (Pumpkinhead: Blood Feud) responsables de la desfeta. No: són un de cada, i bastant mediocres tots dos a jutjar pel currículum. Encara sort si he pogut gaudir una miqueta, al principi almenys, amb la proposta que ens ocupa. Gratiam habeo.

1 Comment
  • Juan Aranda

    20 de Novembre de 2015at12:41 Respon

    Starship Troopers no la qualificaria mai com comèdia, tot i que sí com sàtira distòpica. En Paul Verhoeven li agrada força provocar i jugar amb l’espectador. Així que estem prou d’acord aleshores.

Post a Comment