web analytics
Title Image

[REC] 4

3

Em fascinen els zombies que corren, xiscles i mosseguen com fills de puta degenerats amb una important sobredosis d’estimulants. Fora una grata experiència conèixer els anglesos de 28 Days Later…, els alemanys de Rammbock, els francesos de La Horde o els espanyols de [REC]. Va, mencionarem aquí també els americans de World War Z, tot i les recances.

Encetem [REC] 4 amb ganes però poques expectatives. De rebot, vaig veure i llegir alguna entrevista als responsables de la seqüela i, pel to lacònic i la naturalesa de les respostes (i aquest llenguatge corporal ple d’una incomoditat palpable), tenia prou clar que la cosa no havia anat del tot bé, que el producte final no estava a l’alçada desitjada.

Dels precedents tampoc es podia estirar gran cosa: mentre la primera era del tot lloable (Jaume Balagueró i Paco Plaza), la seva continuació immediata va resultar prou decebedora, amb aquesta rocambolesca idea d’explicar el fenomen a través de truculentes possessions i ficar-hi la religió de per mig. La tercera (Paco Plaza), però, em va caure simpàtica, i vaig gaudir d’allò més amb aquest gore natural i sense pretensions, la caracterització d’una desbocada Leticia Dolera i l’esbojarrada posada en escena. L’avorridíssim convit que tots hem patit quan algun conegut ha decidit formalitzar la seva relació i fer-nos partícips (i còmplices) de tan notable temeritat es convertia en festa grossa, amb zombies esbudellant alegrement familiars, i sang abundant tacant el blanc immaculat del vestit de noces.

Dos de tres: havia de venir una quarta (Jaume Balagueró) per compensar.

El fet d’ubicar l’acció a un vaixell ja indica que no hi havia recursos per anar a més. Així que anem a menys: tornem als espais tancats, l’argument trillat i als actors televisius. Els espanyols, més espavilats que els anglesos (28 Weeks Later), han aconseguit controlar amb solvència els dos brots de febres hemorràgiques i histèrics impulsos antropòfags homicides. Els pocs supervivents, inclosa la reportera de la (doble) patada a la boca que llepava pla a la primera entrega, han estat posats en quarantena a un barcassa, sota l’estudi i vigilància d’uns pocs científics i un grupet de corpulents militars. Tots molt del país del pernil ibèric i el solisombra.

Tant la posada en escena com el desenvolupament dels esdeveniments estan minats per insostenibles buits al guió i per la pèssima caracterització d’aquests personatges de manual, tan insubstancials i avorrits com prepotents i sobreactuats. Els carregosos diàlegs condueixen una trama tan desgavellada que donen ganes de plorar. La rància testosterona i el masclisme que supuren aquests personatges recorda fort als odiosos concursants dels realitis que tant semblen agradar al jovent d’aquest país. La completa submissió de la reportera (més patada a la boca que mai) a les ordres del mico hipermusculat que es fa càrrec de la situació és d’un masclisme ranci i virulent més que censurable. El toc pretesament còmic d’alguna seqüència, més que la rialla, indueix una profunda vergonya aliena, com el negre que, a calderes estant, fa “lo que me sale los cojones” perquè és de Móstoles, i no de Zimbabwe, per exemple.

I el final, ui! el final: en algun punt entre lo completament predictible, lo obertament pretensiós i lo absurdament desmanegat. I això que hem deixat el (puto) metratge trobat enrere.

Malaguanyada la pel·lícula, malaguanyats els zombies rabiosos. Una gran llàstima i pena.

2 Comments
  • èlia

    10 de Desembre de 2014at14:09 Respon

    Quina combinació més catastròfica, si a la nul·la destresa interpretativa d’aquesta noia hi sumem diàlegs tan brillants com “monoooooos” o “toda tu familia está muerta! muertaaaaaa!”. Francament, els guionistes no la van ajudar gaire.

  • Paco Ortega

    10 de Desembre de 2014at20:03 Respon

    Tens tota la raó, Èlia! Aquesta va de cap al top bottom 2014

Post a Comment