web analytics
 

Robot Overlords

5

Quin simpàtic penques aquest Jon Wright! Després de dirigir un engrescador hit com Grabbers, terror de Sèrie B beuarra i neguitós, ara posa la mirada en la diversió cockney familiar. Com a Grabbers, el cineasta disposava d’un pressupost força ajustat, esprement cada penic fins obtenir-ne l’última gota d’espectacularitat cervesera. Respecta a la història de Robot Overlords, si ja has vist les primeres dues temporades de la sèrie SF Falling Skies, només has de bescanviar els marcians per robots. A grans trets, vindria a ser el mateix. Tot i que, aquí, els nens són els protagonistes i els adults mers comparses. Són tantes les similituds que em sorprendria molt si el director irlandès no tingués ja ratllat el blu-ray de tant reproduir-lo. Els arnesos, els robots scanner, les execucions, el toc de queda, la resistència, les naus nodrisses, i tants elements que aquí es fan servir també, idòniament embellits. Hi ha, de fet, moltes més semblances que no descobriré per no creuar la línia de l’spoiler. Entretingueu-vos vosaltres trobant-les, si voleu.

Com a Falling Skies, el to de la pel·lícula és el de la ciència ficció lleugereta. L’acció i l’aventura sotmeten les explicacions més complexes o aquest minso toc de realisme. Fins i tot, el treball nerviós de càmera, compensat amb estones de tranquil·litat i grans plans generals, s’assembla força al de la sèrie ianqui. Així que, si ja l’has vista, i si et va agradar, aquesta hora i mitja pot resultar-te prou entretinguda, encara que quasi reiterativa. Una bona estona en companyia de robots gegants, raigs polvoritzadors i nens bregats en assemblatge bèl·lic casolà.

A Robot Overlords trobem tots els tòpics de les teen movies, alguns de funcionals, tot i que la majoria no ho són pas. Cal culpar, potser, aquest guió escrit a corre-cuita i amb poca cura. Rodat a sotracs. Es prioritzen els plans d’acció més espectaculars, en detriment d’uns moments per la caracterització i de interacció entre personatges poc pautats. Entre l’elenc, tenim en Ben Kingsley, interpretant un dolent de llacet i gorra sense gaire passió. També fa acte de presència la Gillian Anderson, encara que les seves frases són tan anodines que només fa d’adorn car i prescindible. A més a més, els vertaders protagonistes són els jovenets, destacant el protagonista (Callan McAuliffe) i al nen orfe (Milos Connor), que compleixen bé, tot i les seves estereotipades participacions.

Ben mirat, com a pica-pica irlandès per ruixar amb abundant cervesa, a mi ja em va bé. Si perdoneu lo previsible del desenvolupament, el reciclatge d’idees alienes i un cert descuit narratiu, cremaràs 90 minutets ben bons, combatent robots gegants, amb un doble obsequi i homenatge final a en Katsuhiro Otomo, concretament, a Akira ia A Farewell to Weapons. En esperit, aquesta seria la germaneta petita de Grabbers, només que bescanviant les pintes de Guinness™ per Peta Zetas™. Apte per tota la família. Cheersmate!

No Comments

Post a Comment