web analytics
 

Rogue One

8

Com pràcticament tothom de la meva generació, vaig créixer amb Star Wars (1977). El primer contacte que recordo haver-hi tingut són les dues pel·lícules dels Ewoks, omnipresents a TV3 en època nadalenca i dos dels munts de merda més enormes dels anys vuitanta. Completament imprescindibles, quatre estrelles. No sé per què passaven aquestes, podent oferir The Star Wars Holiday Special (1978). Bé, sí que ho sé. El van voler fer desaparèixer de la memòria col·lectiva. Infructuosament.

Suposo que vaig veure per primera vegada la trilogia original a principis dels anys noranta, abans que en George Lucas es quedés sense prou diners pel seu gust i decidís fotre-hi la grapa altra vegada. En Han Solo encara disparava primer i no li trepitjava la cua a en Jabba el Hutt. Després va arribar la nova trilogia i tot plegat ha desembocat en la venda de drets a Disney i el revifar de la força.

En vistes de com havia anat la cosa l’any passat amb The Force Awakens (2015) i tenint en compte que no em considero en cap cas fan incondicional de la saga, sorprenentment vaig agafar entrada per la sessió d’estrena de Rogue One (2016), la primera de les històries accessòries que aniran arribant per omplir els buits entre les pel·lícules bianuals de la tercera trilogia, en aquest cas explicant la història dels valents que van robar els plànols de la primera estrella de la mort, encara en construcció, just abans dels esdeveniments de l’episodi quatre.

Tot i tenir uns cinemes en versió original a cinc minuts de casa, en vuit mesos a Madrit encara no havia anat a veure cap pel·lícula. Per celebrar l’avinentesa vaig anar a fer un parell de cerveses. Al bar de capçalera hi tenen unes Flying Dog de tirador realment excepcionals, la Raging Bitch (Belgian IPA, 8.3º) i la Gonzo (Porter, 9.2º). Com que era festa vaig fer-ne una pinta de cada, i com que ja anava prou tort de camí li vaig comprar dues VollDamms a un paqui per anar fent feina al cinema.

Em vaig trobar amb una pel·lícula inconnexa, amb un ritme divagant i uns efectes especial borrosos, que sabia aprofitar prou bé la nostàlgia però fallava estrepitosament a l’hora de crear nova mitologia. M’ho vaig passar bé i hi havia un lavabo accessible des de l’interior de la sala. Un cinc.

Però ¡ai las! abans d’ahir hi vaig tornar. Aquest cop també portava dues VollDamms a la butxaca. Per si de cas.
No ho faig gaire, això de veure dues vegades seguides la mateixa pel·lícula al cinema, però aquí va valdre la pena. Rogue One no s’assembla a cap pel·lícula d’star wars. No s’assembla a la primera trilogia ni a la segona, sigui quina sigui cada una d’elles, no s’essembla al díptic dels ewoks ni a l’especial de nadal, no s’assembla al despertar de la força. Rogue One té entitat pròpia, té personatges potents fàcilment identificables amb els de la primera trilogia. Hi ha un Han Solo. Hi ha un C3PO. Hi ha un Chewbacca i un Luke i fins i tot un Yoda. Cap d’ells té aquest nom perquè són altres personatges, però a diferència del que ens va tocar patir fa tres lustres ara les comparacions són dignes i adequades.

Inicialment vaig dir que l’única cosa que se’n podia salvar era en Darth Vader i les palmeres, sobretot les palmeres. Em corregeixo. Sense palmeres i sense Darth Vader, Rogue One seria per ella mateixa una excel·lent pel·lícula. Això sí, mireu-vos-la amb cerveses menys de quatre. Dues és el terme mig. Ideal.
Que la força us hi acompanyi.

2 Comments
  • name

    10 de febrer de 2017 at 20:40 Respon

    >Rogue One seria per ella mateixa una excel·lent pel·lícula

    per a nens petits vols dir?

    • Pere Tubert Juhé

      10 de febrer de 2017 at 20:49 Respon

      Espero que sí.
      M’imagino amb deu anys gaudint-la tant com Star Wars i m’agradaria pensar que molts nens s’ho han passat tan bé com jo, amb ella.

Post a Comment