web analytics
Title Image

Santa Clarita Diet

6

Escriure una comèdia zombi avui dia no ha de ser gens fàcil. Fer riure amb acudits nous sobre els no-morts i sorprendre l’espectador amb noves idees pot resultar una tasca titànica. I és que la memòria col·lectiva de l’aficionat a aquests productes es troba llastada per munió de dades i situacions vistes reiteradament a la pantalla. Actualment coneixem totes les peculiaritats d’aquests éssers i les seves nombroses però acotades variants, els seus hàbits alimentaris, els punts febles o mètodes de transmissió de la seva condició entre humans. Els artífexs de Santa Clarita Diet ho tenen ben present també, així que fan servir lo molt explotat d’aquesta veta fantàstica per jugar amb el públic i contrariejar les expectatives. Això, però, no treu que moltes vegades experimentem el conegut símptoma del dejà vu, bé que la sèrie l’atenua i l’esquiva amb habilitat. Ens convenç de que qualsevol cosa pot passar. El truc consisteix en desobeir els manaments de la bíblia zombi en 3 o 4 escenes clau i començar a construir des d’aquí. En el que és fonamental la tècnica funciona d’allò més bé i fins i tot puja el llistó de xamosa a hilarant per moments. No és tan intel·ligent i àcida com la tristament cancel·lada Braindead tot i intenta ser una mica més mordaç que una sàtira a l’ús. Si el blanc de Braindead era la política nord-americana, Santa Clarita Diet llança unes quantes pedres contra la insatisfacció i els vicis de l’americà mitjà. No arriba a trencar cap vidre, és clar, i tot i la sang, les vísceres i les paraulotes, un tou coixí d’humor blanc i bons sentiments amorteix els envits més càustics.

Si hagués de presentar la sèrie per una sessió de pitching veloç la definiria com un Modern Family unifamiliar, gore i amb tocs de comèdia ianqui boja i picantona. Gairebé una sit-com oberta, sobretot, en quant a la construcció dels personatges i la utilització de l’espai, bé que en la planificació tècnica adopti un format més cinematogràfic. Sempre a un pèl de distància de l’esclat d’un humor negre histèric i xerraire a l’estil de Arsenic and Old Lace o I Love You to Death, Santa Clarita Diet mai es deixa anar completament, i tot i així el ritme visual i les rèpliques no deixen cap instant a l’avorriment. També hi ha mancances, és clar: la Drew Barrymore i en Tymothy Oliphant certament encaixen prou bé com a parella còmica, però tampoc no treuen foc pels queixals, tot i que comparteixen una certa química necessària. Els seus personatges, pel contrari, no acaben de funcionar del tot, sobretot durant el seu arc de transformació final. D’un capítol al següent, i fins i tot dins d’un mateix episodi, tornen a un punt emocional anterior, gairebé variant la seva forma de ser i restant coherència a la història. Aquesta mateixa variabilitat s’aplica també en forma d’una mena d’heterogeneïtat narrativa. A vegades, no sembla la mateixa sèrie. Tanmateix són errors lleus, fàcils d’obviar si atenem al conjunt. Santa Clarita Diet destaca sense dificultat en un camp tan transitat com és la comèdia d’horror o el subgènere dels progenitors assassins. No canviarà la teva vida, bé que conté suficients acudits, sorpreses i moments escatològics com per saciar temporalment el nostre apetit de rifada zombi i complementar a la perfecció unes quantes cervesetes fresques.

Tags:
No Comments

Post a Comment