web analytics
 

Scherzo Diabólico

3

Després de Late Phases, aquell engrescador debut a terres ianquis, l’Adrián García Bogliano torna al cinema mexicà amb una pretesa comèdia negra sobre un gris oficinista que desitja millorar com sigui la seva situació econòmica i social. Primer intenta ascendir a l’empresa a base d’hores extres. Desprès opta per mètodes més expeditius i violents. Una premissa gens original, amb un missatge gastat i ximplet enregistrat i tractat ja fins el basqueig. Crida l’atenció la capacitat d’algunes persones per sabotejar la seva carrera, ficant la pota fins al fons. A Scherzo Diabòlico, tant l’Adrián com el protagonista semblen determinats a fer precisament això: cagar a sobre els èxits propis. Almenys l’oficinista ho fa per una raó ben senzilla: una bona suma de diners. Les raons del director mexicà, però, a l’hora invertir el seu temps i recursos en el rodatge d’aquesta pel·lícula, se m’escapen completament… Per què un director tan clarament centrat en el fantàstic roda de sobte un drama buit i insípid, tan proper en forma i discurs a una telenovel·la? No me’n sé avenir.

Scherzo Diabòlico li falta ritme. Els personatges no tenen gens de personalitat ni interès. Els girs de la història, quan hi ha algun (a part del que serveix de fil conductor), o quan passa quelcom digne de menció (això és: gairebé mai), es veu a venir des de quilòmetres. Tampoc l’aspecte tècnic del film destaca per gairebé res. Bé, una cosa si: un pla seqüència gravat amb un drone, tan espantós i brusc que el vaig veure dues vegades per comprovar si els meus ulls no m’estaven enganyant.

Tot plegat, una experiència fílmica força semblant a veure 4 capítols seguits d’alguna telenovel·la, a l’hora de la migdiada, feta amb quatre duros i actors mexicans d’un cert renom. L’Adrián ha retrocedit, enrere, molt enrere, més enllà de Ahí va el diablo, cap a l’infern del cinema amateur de nou, probablement, perdent molts dels fans que havia aconseguit amb Late Phases, uns que estic segur no li serà gaire fàcil recuperar després d’aquest avorrit fiasco.

2 Comments
  • Pere Tubert Juhé

    3 de juny de 2016 at 12:15 Respon

    Centrem-nos en l’important.
    Els zooms, què tal? Fan més o menys zoooooooom! que a Ahí Va el Diablo?

    • Juan Aranda

      3 de juny de 2016 at 14:36 Respon

      home, Ahi Va el Diablo em va agradar prou com a debut. Ara, fer aquesta merda després de Late Phases em sembla inacceptable.

Post a Comment