web analytics
Scream (TV series)
mirem pel·lícules. bevem cervesa. parlem de cinema. bevem més cervesa. mirem més pel·lícules
cinema, pel·lícules, terror, ciència-ficció, sci-fi, horror, cine, fantasia
28428
post-template-default,single,single-post,postid-28428,single-format-standard,stockholm-core-1.0.3,select-theme-ver-5.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,side_area_uncovered,wpb-js-composer js-comp-ver-5.7,vc_responsive
Title Image

Scream (TV series)

7

La franquícia de pelis Scream, iniciada per en Wes Craven l’any 1996, no es recolzava (només) en una sèrie d’assassinats, més o menys creatius, perpetrats en adolescents, més o menys cridaners. Tampoc en la creació d’una nova icona de la matança en cadena per espantar el jovent durant Halloween. L’estructura whodunit del guió tampoc no era gens original: l’autèntica espècia que distanciava Scream de la cuina slasher convencional no era altra que l’humor metatextual. Per aquesta raó no s’empraven referències extretes de manuals criminals, ni es copiava el modus operandi real de cap assassins en sèrie. No. La rica tradició del serial killer de ficció era verbalitzada per un sòsia de l’aficionat al gènere, més erudit que la resta. Així, el personatge friki de torn analitzava l’escena o predeia els propers moviments de l’assassí en una mena de gir autoconscient ple de picades d’ullet a l’univers cinematogràfic slasher. Una estratègia genial que atorgava un lloc privilegiat al més reclusiu i impopular fan del terror, integrant-lo en la comunitat teenager com una mena de criminòleg de ficció. Ja no era aquella figura socialment exclosa, ni el culpable més probable que abans ens presentaven: ara se’l reconeixia com una peça útil de la comunitat adolescent, molt més necessària que la cheerleader o l’atleta musculós. La seva saviesa no era ja xerrameca inútil. Scream va redimir la figura de l’aficionat al gènere, i li va donar importància i pes específic, com a mínim, en la ficció. De fet, i ja que hi som, no és possible que avui dia sigui la ficció més important que no pas la realitat? No és avui la ficció la veritable escultora de l’inconscient col·lectiu contemporani?

Així i tot, quantes vegades es pot repetir la fórmula Scream sense esgotar la seva frescor? Després de 3 seqüeles, la franquícia necessitava bastant més que un rentat de cara per adaptar-se al nou format televisiu. En aquest sentit, el canvi de la màscara original per una versió més realista no convenç gaire. Contradiu, de fet, el més important principi del disseny: com més senzill, millor. Però, al contrari que el slasher primigeni, el canvi obeeix una raó de pes argumental que no es desvetlla fins l’equador de la temporada. I no només varia l’estètica de l’assassí, sinó que es crea un nou ecosistema del no-res. Probablement, aquest reboot no hagi caigut gens bé als fans de les pel·lícules anteriors. No obstant això, el relleu creatiu a l’estil Williamson i Craven, rubricat per un equip de guionistes forjat a l’àmbit catòdic, li ha anat molt bé a la nissaga. Contra tot pronòstic i apostant per la cursa de fons més que pel esprint narratiu, s’aconsegueixen injectar un cert nou interès al i pel concepte Scream. I, oh, sorpresa!, els autors aconsegueixen donar una nova volta de rosca a la divertida meta ficció marca de la casa. Fins i tot, un dels personatges teoritza amb la impossibilitat de convertir en sèrie televisiva un slasher convencional, i que mai funcionaria, arriba a afirmar… Doncs, sí: per empipament d’intolerants mitòmans d’en Craven, el model funciona. La trama és absorbent, i va en crescendo. No reinventa la roda, ni ho pretén pas: només utilitza les eines del suspens clàssic, jugant amb les expectatives del públic i descartant les solucions fàcils i els deus ex machina als que estàvem acostumats.

Tot i això, la meva valoració positiva per Scream (TV Series) és un préstec, no un regal. Per ara tot va bé, com diu l’acudit. Tot depèn molt del tancament de la temporada, i de si els seus artífexs són capaços de mantenir el suspens i recompensar les expectatives creades. Si per contra, opten per una resolució òbvia, carregant les culpes a un dels múltiples sospitosos, o a diversos d’ells alhora, llavors perdrien tot el que han construït prèviament. L’opció més coherent amb el gènere slasher seria matar el 90% dels personatges i, en la segona volta, introduir més carnassa humana. Sent Scream un espai de la cadena MTV, no veig gaire clar una final d’aquesta duresa conceptual. Però, ei, qui en sap, eh? L’escàs body count, fins ara, ha estat força gràfic, i cruel amb les preferències de l’audiència. Potser tenim una grata sorpresa final. Una que asseguri la renovació per una segona temporada, i una nova onada de crims i depravació adolescent.

1 Comment
  • Paco Ortega

    24 d'Agost de 2015at17:47 Respon

    No gens malament. Perillosa, aquesta barreja entre la lluminositat Disney (format, banda sonora i aspecte dels diferents personatges) i quelcom de més elaborat, brut, cruent i sucós. La MTV buscant ampliar el seu públic target? Em pregunto si el fenomen Miley Cyrus tindrà alguna cosa a veure

Post a Comment