web analytics
Title Image

Self/less (Eternal)

6

Entrava a aquell bar per comprar tabac quan vaig trobar-me a la barra un conegut del meu pare en un avançadíssim estat d’embriaguesa. L’home, en adonar-se de la meva presència, va voler convidar-me. Desprès dels prolegòmens de rigor, i no sé si atiat per la meva persona o les seves cabòries prèvies, l’individu es decantà seriós per donar-me un d’aquells consells d’instrucció severa que sonen a amenaça. De gran a adolescent, d’experimentat actor de la vida a novell eixelebrat que no sap el que es fa: “Folla. Folla todo lo que puedas y con todas las que puedas. Folla hasta hartarte y, cuando creas que ya te has hartado, sigue follando. Que después no puedas arrepentirte de no haberlo hecho”. Entre divertit i violentat, vaig intentar fer entendre al meu interlocutor que jo tenia xicota i que, és clar, si d’això n’havia d’haver, seria amb ella. L’altre que em mira amb un menyspreu ostensible, ratllant l’odi contingut, i exclamà un florit: “Mi cerebro en tu cuerpo y con tu edad. Me iba a comer el mundo…”. I, rere aquella, la mirada difusa d’uns ulls envermellits, rere tot l’alcohol ingerit a tan primerenca hora (no devien ser més de les sis de la tarda), rere la trista màscara del borratxo, vaig advertir amb tota claredat que l’home realment sentia el que es deia. La virtut de la honestedat més descarnada i desinhibida: si pogués fer-ho, ho faria.

El transhumanisme recull la sèrie d’idees, possibilitats i conflictes que planteja l’extensió de la vida mitjançant la tecnologia i els avenços en bioenginyeria, informàtica i medicina. El concepte transcendeix totes les previsions cinemàtiques per materialitzar-se en el desig d’una societat àvida de temps i de joventut. El vell sobreviu, però llangueix, trist, menyspreat i oblidat a un racó. Realment volem immortalitat? No: volem joventut. Joventut eterna. Sigui vehicle, mausoleu de bonança o presó de l’ànima, el cos envelleix i les capacitats s’atrofien. Les possibilitats minven. Ben poquets tenen prou present la mort imminent, futura i inevitable. Qui més, qui menys, però, tots som conscients de la degradació del cos. “Et sents immortal?”, li etziba el de les píndoles vermelles al protagonista en un moment donat. No, no s’hi sent pas. Escup sang. Té càncer. Es mor a ulls vista. Client fàcil.

El transhumanisme i, més concretament, l’extropia, proposen, entre altres coses, assolir la immortalitat mitjançant la transmissió de la consciència a un suport alternatiu, superant així la vellesa i naturalesa finita del cos, driblant, per tant, la mort. El moviment proposa al cine un nombre no gens menyspreable de títols que aprofundeixen, més o menys, en aquest engrescador plantejament. Dins la comèdia i la fantasia crispetera trobem no pocs d’aquests body swap on els protagonistes intercanviaven cossos misteriosa i alegrement (18 Again!, Like Father Like Son, Vice Versa, The Hot Chick, Freaky Friday). El vell torna a ser jove i el jove… Bé, el jove pilla. I nosaltres que ens fem unes risses amb tot plegat. La ciència ficció, per regla general, més cerebral i rebuscada, aposta per suports, alternatives i mecanismes (pretesament) més probables, amb títols tan divertits com The Lawnmower Man, Matrix, Freejack, The Island, Source Code, Avatar, Surrogates, i aquesta més recent i burda proposta del director de Johannesburg, en Neill Blomkamp, a Chappie. La biotecnologia replica, però, a poc a poc, deixa pas a suports de silici, a mesura que la informàtica guanya en versatilitat i potència. No crec que al col·lega del meu pare li fes gaire gràcia l’alternativa electrònica, certament.

Els germans Pastor (Carriers, Los Últimos Días) parteixen d’aquestes idees per plantejar la història de Damian (Ben Kingsley), el ric agent immobiliari afectat d’un càncer terminal que és interceptat per una empresa biotecnològica per garantir-li la immortalitat. El sistema preveu, previ pagament d’una no gens menyspreable suma, la transferència de la seva personalitat a un cos alternatiu, jove i saludable. El nou Damian (Ryan Reynolds) descobreix que la transacció no és tan èticament acceptable com hom esperaria, i la pel·lícula adquireix, a partir de la seva segona meitat, un to més trivial, amb seqüències d’acció mesurades, prou convincents i certament entretingudes, de la mà d’un director consagrat al barroquisme i el preciosisme visual: en Tarsem Singh (The Cell, The Fall, Immortals).

En aquest sentit, els que triïn mirar la pel·lícula pel seu director, que no esperin pas un desplegament visual i explosions de color i psicodèlia tan explícites com les de les obres precedents: la cerca d’una forma de justícia vital (un tant discutible, sigui dit de pas) i la lluita del jove Damian per fer prevaldre la seva concepció del bé s’aproximaria, més aviat, a la d’un Matt Damon que, com a Jason Bourne, intentava donar sentit a la seva existència. O a la d’en Harrison Ford, quan, com a Richard Kimble, intentava ensorrar i sobreviure a l’empeny d’una empresa farmacèutica sense gaires escrúpols, a The Fugitive.

Molt bé, tot plegat. Llavors, en què quedem? Doncs, bé, llavors, ens quedem amb una obra que dilapida voluntariosa un plantejament guanyador i uns actors de luxe amb una deriva més aviat convencional, fluixeta. Que omet els aspectes més engrescadors de la seva ciència ficció, plantejada aquí com una excusa amb la que canalitzar el thriller i l’efectisme de l’acció crispetera. Una barcassa que navega dos rius, sense arribar, potser, a complaure ni satisfer els mariners fidels a qualsevol dels dos gèneres per separat. Els de la ciència ficció per omissió i superficialitat, els del thriller, per previsibilitat inofensiva i naïve, tant en el seva evolució seqüencial, com amb la bonhomia poc versemblant dels seus personatges principals. Jo, per la meva banda, he de reconèixer que, sobreposant-me als defectes esmentats, l’he pogut gaudir en mesura, i en comparació, sobretot, a les desafortunades incursions immediatament anteriors tant del director (Mirror, Mirror) com dels guionistes (Los Últimos Días).

No Comments

Post a Comment