web analytics
 

Sensoria

4

Com a fan del cinema de terror, trobo insultant la tàcita convicció de que el nostre estimat gènere és el més adequat per debutar en la direcció de llargmetratges. No crec pas que sigui així, i tot i que això sembla que pensin la gran majoria de professionals de la indústria cinematogràfica mundial. D’aquesta manera, acabem mirant productes tan poc interessants i impersonals com Sensoria. D’aquests se’n produeixen a dotzenes cada mes, sobretot al mercat ianqui. Gairebé tots busquen, sense cap tipus de recança ni vergonya, uns diners ràpids i més o menys segurs. Es tracta de perdre la virginitat amb una formula comercial infal·lible, neta, que interpreta el fantàstic com si d’un bordell pijo es tractés. Un prostíbul en el que un pot netejar-se la polla amb les cortines, si vol, després d’aquest clau primerenc.

Cóm explicar-se sinó una pel·lícula que s’obre amb una pretensiosa cita de l’H. P. Lovecraft, quan el seu desenvolupament no està gens relacionat amb l’univers de l’escriptor de Providence? “Oh, és que sona taaan cool! Va, comencem amb una cita d’en Lovecraft, tio!”. Però, per què!? Si no has llegit un conte seu en ta puta vida! Deixa-ho estar tros de toia. Fes la teva puta pel·lícula-còpia, i ves a prendre pel cul!

Sensoria ens explica una (altra) història de fantasmes. Tria complir una a una totes les normes del subgènere a ulls clucs. En principi, una perspectiva gens estimulant. A més a més, el seu director suec, en Christian Hallman, no sé si per manca d’experiència o per un absolut i flagrant desinterès militant, copia i copia malament, aconseguint un pastitx d’elements recurrents que no acaben d’encaixar pas. Trobem el típic bloc de pisos sinistre, els veïns rars i tafaners, fenòmens domèstics paranormals, psicoquinèsia, i paüres nocturnes del tipus “Oh! Tot era un somni!”. Genial. Perfecte. En Christian es permet fins i tot un acudit friqui per demostrar que és molt guai i està molt en la onda, quan enregistra la marca d’una de les bosses de la compra que duu la protagonista: Sadako’s. La Sadako, de Ringu, de l’Hideo Nakata. Fantasmes. Ah. Patètic.

Tot i això, no descartarem Sensoria íntegrament: la gèlida i espectral fotografia, alguna interpretació ressenyable, o la lletgista direcció d’art, aporten una mica de valor a aquest desastre sobrenatural. Això és tot, però. Un guió ple de forats i préstecs, la direcció faronera i morosa, o el fet de que mai arribem a sentir cap mena d’empatia per la protagonista, acaben de condemnar aquest projecte, que mai hagués hagut de deixar de ser-ho, a l’infern del cinema de fantasmes més dolent. Crema, Sensoria! Crema!

No Comments

Post a Comment