web analytics
 

Seoul Station

6

Hi ha una cosa que m’empipa d’una forma visceral i aquí deixo constància de la meva queixa airada: les bosses que et venen als supermercats a 5 cèntims d’euro per portar les vitualles venen totes foradades. Totes. En conseqüència, són del tot inservibles per altres menesters com, per exemple, contenir escombraries. El seu reciclatge és com a poc perillós. Les mires i veus aquests traus que poc o res tenen a veure amb el procés de fabricació pròpiament dit. Endevines l’existència d’un artefacte destinat exclusivament i amb tota la mala llet del món a tarar-les lo just i necessari per limitar-ne la vida útil als productes embassats. Pensava que era un artifici de la picaresca dels empresaris espanyols, però també observava la maquiavèl·lica estratagema a l’Anglaterra: la bossa aquesta et permetrà arribar al pis amb la compra impol·luta però, si la reutilitzes com a bossa per les escombraries, tingues a punt la Vileda®.

El mateix any que el cineasta Sang-ho Yeon lliurava Train to Busan hem pogut veure també Seoul Station, un llargmetratge d’animació que passaria per precuela de la primera si no fos per la manca d’adherència al seu guió original, la pobre caracterització d’uns zombis enrabiats, el minso carisma dels diferents personatges, i la poca inventiva a l’hora de trenar una història més aviat lenta i convencional. Llegia abans que el cineasta sud-coreà responsable d’aquestes dues té una trajectòria consolidada en el cinema de gènere, sobretot, a través de l’animació. Només al Festival de Sitges, l’autor ha presentat The King of Pigs (2011) i The Fake (2013), guanyadora aquesta última com a millor pel·lícula d’animació en aquella edició del festival català. No n’he vist cap d’aquestes i no em puc pronunciar, però, ja us ho dic ara, Seoul Station m’ha deixat un xic fred i ensopit. Realment pensava que, amb la mateixa excusa per senyera i alliberada de les limitacions del metratge real, l’obra d’animació guanyaria en interès la que tirava de persones de carn i ossos. No crec que sigui el cas, i tot i les bondats d’aquesta negríssima i crítica epopeia erràtica ubicada íntegrament a la ciutat de Seül.

Completament mancada de l’optimisme de Train to Busan, Seoul Station és una cinta fosca i lineal en la que els vius malden amb estàtics moviments i derives poc convincents abans i durant l’atac dels morts que caminen. L’humanisme militant d’en Yeon Sang-ho es deixa veure aquí també en tota la seva amarga intensitat, a través d’aquesta àrida perspectiva del poble coreà ras, mentre contextualitza l’acció d’una apocalipsi incipient que aviat assolarà la ciutat coreana. L’autor realitza una crítica furibunda que té com a objectiu tant les institucions governamentals com el propi ciutadà. Es tracta d’un poble dominat per l’egoisme i la individualitat d’habitants que, rics o pobres, només busquen la pròpia supervivència. Mandrosos i nihilistes, els breus esclats de solidaritat són obviats o silenciats amb brusquedat, sufocant qualsevol alternativa a la desfeta que es precipita implacable. El colpidor gir final de la pel·lícula encara estreny un parany del que no hi ha sortida, on la pròpia societat es depreda a si mateixa, centrada en dominar la feblesa del veí mentre gira l’esquena als problemes reals.

A part d’aquest missatge alliçonador predominant, Seoul Station es deixa veure sense arribar a captivar. A estones la vaig trobar avorrida, i tot i que és molt probable que sigui cosa del meu cervell occidentalitzat. Com a pel·lícula de terror, els zombis de Seoul Station no son tan feréstecs, esglaiadors, omnipresent i eficaços com els de l’alter ego fílmic, a Train to Busan. Els personatges vius mantenen gairebé a sotracs el ritme d’una lluita eminentment desigual, i no són tan enginyosos ni vius a l’hora d’adaptar-se als perills mortals que els encalcen com els passatgers del tren que circula en direcció a Busan. També m’ha faltat una mica del conflicte inherent entre supervivents en situacions limítrofes: l’immobilisme preval en els diferents caràcters, protagonistes i figurants, quasi com si es resignessin a morir, com si no sabessin cap a on tirar. No sé si per atiar encara més la perspectiva d’un poble enfonsat, perdut i sense futur, aquesta divagació mòrbida i ploramiques m’ha deixat un indiferent, potser, en confrontació directa amb la tensió adrenolítica de l’altra. Potser, molest per la sensació de que el que veia ho havia vist abans infinitat de vegades, amb més o menys estil, més o menys encert, com a mínim, fins aquest devastador final de festa.

Nota de l’autor: el tema de les bosses del supermercat servia per introduir una idea que més endavant he perdut de vista. Disculpes.

No Comments

Post a Comment