web analytics
 

Sheep Skin

1

Aquesta producció amateur de pressupost ínfim em ve com anell al dit per desenvolupar la meva tesi sobre la fase prèvia al guió d’una pel·lícula, i el posterior desenvolupament de la seva corresponent estructura narrativa. Tot comença amb un flaix, una fogonada, potser una imatge, una frase o un personatge concret. Per exemple: 4 punkies turmenten un pare de família, convençuts de que, en realitat, és l’home llop responsable de diversos sagnants assassinats. Amb només aquesta idea, bé que prou interessant, podríem realitzar, per exemple, un curtmetratge. Si et proposes omplir una hora i escaig, necessites vàries idees més, afegides a aquesta i, després d’un temps d’elaboració, arribar a una sinopsi correcta, d’un parell de frases com a mínim. Potser, durant aquest procés de compilació i refinament de premisses, trobaràs el tema de la teva pel·lícula, el conflicte del protagonista i una conclusió plausible. No cal dir que cada personatge ha de tenir una motivació i un obstacle a vèncer, que aporti coherència a les seves decisions. I llavors arribem al anomenat paradigma del guió, o, el que és el mateix, la seva columna vertebral, una americanització de la clàssica estructura dramàtica en tres actes que ja proposava Aristòtil dins la seva Poètica: ordenar els esdeveniments de manera que hi hagi un set-up, o introducció, un (o diversos) plot-points, o girs teatrals, un desenvolupament i un final. La tirania d’adaptar-se a aquest esquelet prefabricat només respon la qüestió de cóm expliquem una història, així, a grans trets. Si entrem al detall, ens sorgirà una altra qüestió, més urgent i tangible: cóm collons passem d’una escena a la següent? Ara ja fem cine, en tota la seva complexa grandor.

Sheep Skin, mai s’ha donat aquesta fogonada inicial, més enllà de la premissa bàsica que hem explicat al paràgraf anterior. Els personatges tampoc tenen cap interès, ni una personalitat marcada, malgrat les bones interpretacions que els caracteritzen. A més, el director ignora totalment l’estructura en tres actes, apostant per una introducció llarguíssima, i un final previsible i precipitat. El que em crida més l’atenció, no només aquí, sinó al cinema de baix pressupost ianqui en general, és l’absoluta incapacitat de guionistes i directors per explicar una història sense recolzar-se en el diàleg i afegir escenes mitjançant avorrides conjunció: primer, segresten al pare de família, i llavors l’interroguen, i aleshores el torturen, i llavors… Així no es pot explicar pas una història, si el teu objectiu no és altre que el de matar al públic d’avorriment! Això, i encara que, per assaonar el conjunt una miqueta, incloguis tres o quatre plot-points forçats. Només cal rememorar els contes de la nostra infància: hi ha dos tipus de conjuncions o nexes d’unió entre els fets, els “per tant” i els “però” dels contes infantils. Conseqüència i oposició o sorpresa. El llop enganya a la Caputxeta. Per tant, ella segueix el camí més llarg cap a casa de l’àvia. La Caputxeta arriba a la fi a casa de l’àvia, però descobreix que es tracta del llop disfressat! A Gulliver li plau viatjar però naufraga a Liliput, una terra habitada per éssers en miniatura. Els lil·liputencs s’espanten de la mida d’en Gulliver i temen que destrossi les seves cases. Per tant l’immobilitzen i el lliguen al terra… Així s’explica una història!

El mètode “i llavors passa això, i aleshores passa això altre”, defensat per lluminàries com en Ira Levin o en Syd Field, lluny de crear suspens, només proporciona una narració plana i avorrida. Més encara a un llargmetratge, on fas esperar al públic més d’una hora per descobrir la “revelació final”. I, entretant, què collons vols que faci l’espectador? Xiular cançonetes pel baix? Realitzar estiraments a la butaca? Fer una migdiada? Tristament, això és el que ens ensenyen els manuals de guió, a fer servir la vella estructura aristotèlica sense reflexionar-hi gaire. Parangonant el perfecte guió que va escriure en Walter Hill per Alien amb el de Sheep Skin, ens adonem que entre la introducció, els plot-points, l’enfrontament entre el protagonista i el seu antagonista, i la conclusió final, s’ha perdut pel camí la veritable estratègia, bàsica i senzilla, que mou qualsevol narració eficient. La simplicitat del per tant i el però potser no hauria redimit una producció tan dolenta com aquesta història barata de licantropia, bé que, certament, l’hagués fet més païble i entretinguda, amb aquesta hora i mitja clafida de diàlegs desbaratats i escenes de farciment enganxades, una darrera l’altra. En comptes d’això, ens enfrontem a un bloc de ciment anodí, amanit de fallades tècniques i faltat de la més mínima imaginació aconsellable per a qualsevol film del gènere fantàstic. I jo picant pedra, valgui’m Déu.

Tags:
No Comments

Post a Comment