web analytics
 

Shelley

6

Va començar amb les nàusees. De bon matí, un basqueig inaguantable em llevava abruptament i m’empenyia rabent al lavabo més proper, on sempre arribava justejant. La metgessa va confirmar les meves sospites: estava encinta. El que havia d’haver estat una feliç notícia restava enfosquida pel dubte i la sospita. Aquelles nàusees eren horribles, lluny de la naturalitat fantàstica i mundana del cos d’una dona preparant-se per llevar la vida. He estat mare abans i sé de què parlo. Llavors van començar els malsons, somnis infames que m’aixecaven esglaiada a mitjan nit. Somnis plens de sang, brutícia i dolor. Allò no era ni mig normal. Alguna cosa no anava prou bé, estava clar. Van seguir els èczemes i la hipersensibilitat. La llum em feria, l’aigua freda cremava. Ningú no em creia. Em prenien per boja, però el meu cos rebutjava visceralment l’ésser que creixia sa i estalvi al meu ventre. Aquest darrer, conscient com era de tot plegat, es regirava contra la meva recança verinosa. Encara ho fa, el nonat. Una mare ha de ser abnegada, devota al seu fillet, ho sé, però això m’està matant, devorada per dins. Devorada en vida. Vaig començar a tenir negres pensaments. Pensaments de destrucció i mort que encara continuen. La conspiració de la mare és com un llibre obert pel fetus. El vull fora de mi i ell ho sap. El paràsit pugna per sortir-se amb la seva, però jo tinc altres plans. Plans que contemplen el tallant d’un ganivet de llescar.

Shelley és l’alternativa danesa de l’Ali Abbasi a la iconoclàstica obra de culte d’en Roman Polnaski Rosemary’s Baby (1968). Una alternativa tardana, adaptada als nous temps, però molt ben formulada, valenta i convincent. Còmodament establerta en el seu escenari minimalista i atmosfèric, la pel·lícula encara guarda uns minuts de metratge per fer un petit homenatge a una altra gran del gènere com és The Omen (1976). D’aquest escenari, introducció senzilla i prístina; de la cruesa del deteriorament i la malaltia; de l’efectivitat sonora d’aquest clapoteig infantil lleugerament animal; d’aquesta fotografia inquietant, pròxima i freda; dels ulls blaus que viren molt succintament al negre; de l’apatia glaçada d’un nadó; i de la por, el terror i el dolor, reflectants des de les cares de sengles actors a través dels seus personatges, excel·lint tots i cadascun d’ells en la seva interpretació, hom entreveu les bones maneres i el gust pel terror més proper i interpretable. Un terror quotidià que s’agafa al moll de l’os irradiant des de l’aparent seguretat i l’escalfor de la nostre llar. Irradiant des de dins. Els amics i els somriures torçats pels interessos oposats i la cobdícia cega. La malaltia i la foscor allà on la ciència no arriba i defalleix inexorablement sense ni tan sols fer saltar cap alarma. De la bogeria, és clar, com una mà guanyadora que aquí descobreixen ràpid, desaprofitada on diria, al contrari que en la sensacional They Look Like People, o potser com a The Boy, o a Ich seh ich seh, i tot i que ara ja ens estem anant d’escenari.

Els personatges de Shelley no juguen pas a la dualitat. No cal. No ho fa ni aquesta mare d’acollida ni els futurs pares que han llogat la seva matriu per fer créixer un plançó propi. És només una dona que ha comés un terrible error inesperat i ara llangueix inexorablement mentre avancen els mesos i el ventre se li inflama. És una mare estrall i el seu desafortunat marit, neohippies que reneguen de la vida tecnològica i trien aïllar-se a la muntanya, lluny de la societat mundana i el soroll, com aquells colons de la superba The Witch. I és el Maligne, sí, buscant renéixer i prosperar. I és la natura també, intentant que això no passi. Perquè, com diu el vell hippy guaridor, hi ha forces negatives i forces positives que, per anar bé, han de continuar balancejades. Sinó és el caos i és la destrucció de famílies benestants esbudellades des de dins, a quilòmetres de l’alarma més propera. Compte no us agafi desprevinguts.

No Comments

Post a Comment