web analytics
 

Shin Godzilla (Godzilla Resurgence)

7

Tu. Sí, tu. I jo també. Som espurnes de pols microscòpica enganxades a una pilota de fang que gira sobre el seu propi eix al voltant d’una estrella que té els dies comptats, al bell mig de l’espai interestel·lar. En cas de que hagis oblidat aquesta, la menudesa de l’espècie humana, en Hideaki Anno (Neon Genesis Evangelion) i en Shinji Higuchi (Attack on Titan) s’atansen voluntariosos a recordar-t’ho amb la seva nova pel·lícula, dirigida a quatre mans.

Sempre he cregut en l’avantatge de la fantasia i el terror per emplaçar l’home al lloc que li pertoca. La possibilitat de que hi hagi organismes més perillosos, més intel·ligents o més capaços que l’ésser humà, encara que sigui en el context de la ficció, crec que és un missatge molt positiu i alliçonador per tal d’ajudar-nos a viure la nostra vida amb humilitat i respecte. El bon cinema de gènere, de vegades, acompleix aquesta lloable tasca. Ja sigui per oposició a races alienígenes invasores, pandèmies d’origen desconegut o kaijus radioactius amb molta mala bava, el cinema fantàstic ve a dir-nos: Ei, tu! Humà! Baixa del teu escambell, capsigrany! Encara que hagis aconseguit sobreviure tot aquest temps, en qualsevol moment pot arribar una tempesta de merda que no puguis controlar per deixar-te les calces a l’alçada dels turmells! Aquest és el missatge del Godzilla 2.0, el nou Godzilla d’aquests dos frikis japonesos. Una força de la naturalesa letal i aterridora.

Confesso que després del darrer intent de resurrecció ianqui no m’esperava res de bo de Shin Godzilla. En Roland Emmerich es va gastar un munt de dòlars en un melodrama ridícul on el kaiju per excel·lència no era gaire més que un llangardaix engreixat a base de CGs i reduït a un innocu soroll de fons. Un bonic decorat sobre el que poguessin lluir-se els personatges arquetípics de torn. El nou Gojira ha estat plantejat d’una forma ben diferent. Per començar, i com una autèntica declaració d’intencions, en Hideaki i en Shinji obren la seva pel·lícula amb l’estil impersonal d’un documental o un reportatge del telenotícies. No veiem cap rostre, només esquenes en plans subjectius, càmera en mà, i grans plans generals de la gegantina megalòpolis que és Tòquio. Un minut i mig després la burocràcia comença amb dotzenes d’individus ben vestits, gairebé indistingibles sobre un fons gris blavós uniforme. Tots ells discuteixen, a manera de gabinet de crisi. Són tan prescindibles pels autors com les formiguetes humanes que es mouen pels carrers de Tòquio. L’autèntic protagonista d’aquest espectacle és el monstre, en Godzilla, que als 5 minuts, i després de fer-se desitjar una estoneta, emergeix majestuós de les aigües.

Primer sorgeix del mar la cua. Més tard el cos, endevinat entre núvols vaporosos. Immediatament després de tocar terra, la primera onada de destrucció massiva arriba sense que encara li haguem pogut donar un bon cop d’ull al monstre. Passats deu minuts ben bons del suspens inicial, el veiem de cara i se’ns cau l’ànima als peus. Però què collons és això!? Una larva amb un cap grotesc i ulls que li sobresurten com un muppet!? No us inquieteu, amics: es tracta només de la primera fase d’un cicle de mutacions i dissenys corporals cada vegada més mortífers i eficients. És el nou i millorat Godzilla.

Aquest cop en Godzilla no és el nostre amic, sembla que diguin en Hideaki i en Shinji. La franquícia torna per dedicar-se al terror i la destrucció ciclòpia dels seus orígens. Tot i que, és clar, tampoc no es recrea en homenatges, a part de combinar l’esperit marcial de les bandes sonores primigènies amb música clàssica de tipus èpic. Ens trobem davant d’un show kaiju diferent i innovador, bé que també força familiar. El més cridaner potser sigui el frenètic muntatge de la part burocràtica i la defensa de Tòquio, on els personatges romanen en pla el temps just per dir la seva frase, en contrast amb les lentes panoràmiques i els serens generals que exposen el monstre. També destacaria l’original composició de plans (molts gairebé remeten al déu de la nouvelle vague, l’Alain Resnais) i el bon aprofitament de la pantalla panoràmica o el tractament amb grans angulars, teles extrems i angles atípics de càmera que forneixen d’un barroquisme formal prou espectacular la part menys interessant de la pel·lícula. Una curiosa elecció que es va accentuant (i exagerant) estèticament a mesura que avança el film. La càmera cau al terra, s’asseu a taula, es recolza a l’esquena d’algú, s’introdueix dins un monitor o corre lliurement per l’escena, ara enganxada i sostinguda a centímetres de la cara d’un personatge. Ara penjada a una cantonada, amb els personatges figurant al fons de l’escena…

Oblidant la part formal de Shin Godzilla (si és que es pot separar del contingut), veiem senzillament que no hi ha missatge, ni gairebé humor, excepte per tota aquesta desencertada part de la intervenció nord-americana en el conflicte (el que més fluixeja del film). D’una banda contemplem tots els professionals deixant-se la pell i sacrificant-se pel seu país. Tant de bo els polítics fossin així en el món real. De l’altra, fascinats i horroritzats, trobem certa bellesa en la destrucció i el plaer morbós de recórrer els racons i detalls alienígenes del cos mutant d’aquesta antipàtica i imparable presència que és en Gojira. És la recreació en la culpa i el trauma que també trobem a animes com Akira o Urotsukidoji i que obsessiona als japonesos des de Hiroshima. Curiosament, aquesta mateixa essència ens porta de tornada a l’espai lúdic de la nostra infància, quan recreàvem incommensurables batalles amb soldadets i tancs al terra de la nostra habitació. Perquè no cal oblidar que Shin Godzilla cerca, abans que res, el gaudiment de la seva audiència, construint una fabulosa atracció de fira per grans i petits que ens faci sentir durant un parell d’hores minúsculs a les nostres butaques, per penjar després un gran somriure de satisfacció al rostre de l’espectador. Si això és el que busques (en Hideaki i en Shinji segur que sí que ho fan), jo diria que Shin Godzilla compleix la seva missió amb escreix. Per la meva part, una gran recomanació i un aplaudiment merescut per assumir el risc de no agradar a ningú i atrevir-se nedar a contracorrent de totes les expectatives aixecades.

No Comments

Post a Comment