web analytics
 

SiREN

6

Apuntàvem a la ressenya de Lights Out el gens evident repte de convertir un curt en llargmetratge. En aquella ocasió en David F. Sandberg se’n sortia amb ben poc marge fent ús d’una inventiva completament bolcada en dotar de tot un rerefons conceptual el seu insidiós fantasma. El director i guionista tirava de plantilla, situacions recurrents i personatges convencionals per emplenar metratge i explicar el que se li havia ocorregut. El terror es diluïa en un atrafegat drama familiar. En la seva dèria per explicar-se, les eventuals víctimes i el seu context guanyaven protagonisme en detriment del monstre que les encalçava. El resultat deixava un xic insatisfet, més per excés que per omissió. Sabem que no pot ser fàcil i tampoc no li retraurem els subterfugis als que l’autor va haver de recórrer per donar cos i forma a la seva pel·lícula a partir d’una seqüència tan succinta com era el segment originari. Tot i així, i ja que s’hi posava, el cineasta podria haver optat per utilitzar amb més convicció el seu bitxo, o rascar-se una miqueta més la part tova del cap per lliurar una trama un xic més original.

Un director i guionista avisat pot aprofitar l’oportunitat que se li presenta quan una productora (Chiller Films en aquest cas) diu que li finança una pel·lícula basada en un curtmetratge previ. Dins l’antologia de terror V/H/S pocs dubtes hi ha de que “Amateur Night”, el segment escrit i dirigit per en David Bruckner, és un dels millors moments de la pel·lícula. El metratge trobat d’aquella seqüència recull la tràgica deriva d’un grup de nanos que recullen una noia ben estranya (Hannah Fierman). Encara que l’entrega funcioni tan bé com a curt de terror amb monstre (o precisament perquè ho fa), no semblava pas el candidat més obvi per l’adaptació en format de pel·lícula completa. Com en el cas de Lights Out, un material de partida tan escàs implica un esforç creatiu ben important. Entre la pàgina en blanc i això les garanties d’èxit són pràcticament les mateixes.

En David Bruckner ha demostrat abans la seva capacitat per elaborar històries molt del gust del devot al cinema de terror. Ho ha fet en el àrea dels curtmetratges, amb V/H/S i Southbound, i també amb els llargmetratges, quan va presentar aquella opera prima seva titulada The Signal (2007). A SiREN els guionistes Ben Collins i Luke Piotrowski optarien per deixar la batuta del director a en Gregg Bishop, responsable de l’eixelebrada Dance of the Dead, i es centrarien en un llibret que s’han hagut de treballar a consciència. Els guionistes agafen el testimoni d’en Bruckner com a punt de partida però inverteixen completament la dinàmica del curt original. Ara no és la noia la que troba els nois, sinó els nois els que troben la Lily (la mateixa Hannah Fierman i els seus imponents ulls negres). Ara no és ella qui irromp al món de les seves víctimes, sinó ells els que han de fer front el màgic i temible submón del que la Lily emergeix. Com a principals influències d’un guió que combina estranys personatges, l’erotisme i el masoquisme amb breus tocs d’humor, imatgeria satànica i un horror cruent i descarnat, es deixa notar l’essència d’en Clive Barker i el seu Nightbreed, per exemple, com també farien els responsables turcs de Baskin. La posada en escena apunta també les maneres d’en Robert Rodriguez llegint en Tarantino a From Dusk Till Dawn.

De fet, la forma en que SiREN abraça les pel·lícules de monstres de la vella escola és probablement el que més entreté d’aquesta proposta. La Lily és una gran creació com a bèstia, a l’alçada del personatge de malson d’en Victor Salva a Jeepers Creepers, igual d’aterridor però més ambigu i prou simpàtic en el cas que ens ocupa. A més no ve sol, sinó acompanyat per tot aquest seguici que el converteix en víctima a més de botxí. L’actriu que l’encarna despunta en la seva agosarada interpretació, com també fa el mestre de cerimònies, el bruixot que es fa dir Mr. Nyx (Justin Welborn) i comanda aquest paradís hedònic que comercialitza amb els records. Els punts febles de l’entrega els veig en la resta d’actors de repartiment, inclòs un Chase Williamson (John Dies at the End) tan forçat i sobreactuat com la resta dels seus camarades, i uns efectes especials que són visiblement barats, de vegades. Però hi ha tantes coses que podien haver anat malament en una adaptació en llargmetratge del curt “Amateur Night” que ens podem sentir ben afortunats de que s’hagi respectat la validesa de l’idea original, vestint-la de pas de tot un univers inhòspit i misteriós, prou imaginatiu i interessant en essència. Així que, per quan la seqüela?

No Comments

Post a Comment