web analytics
 

Snowpiercer

8

Imagineu que esteu dins una màquina quasi perfecta que circula indolent per un circuit tancat. Ella mateixa és un circuit tancat, on l’energia i la matèria circulen de forma continua, consumint-se i reinventant-se cíclicament en els sers vius que l’habiten. Hi ha mars i boscos, animals i plantes de tota mena en un delicadíssim equilibri perfecte. La màquina no pot aturar-se i fora de la mateixa hi ha el fred, el buit més absolut, i una mort segura.

Posem que la màquina l’ha construït un enginyer molt ric i poderós, el Maquinista, que, conscient com és del que el delicadíssim equilibri implica dins un circuit tancat com és la SEVA maquina, ha d’establir un ordre i una disciplina, una jerarquia per tots els éssers que sobreviuen gràcies a la mateixa. L’ordre establert implica que, per que uns visquin còmodament, cofois i agraïts, n’hi ha d’altres que han de llepar. No és mesquinesa (no, que va): simplement no n’hi ha per tots i, entre tots, podríem acabar per engegar-ho tot a rodar.

Hi ha, però, un grup de rebels que no estan disposats a conformar-se amb les restes, a viure estretors i penúries a la cua de la màquina. N’hi ha que saben que poden pujar, avançar posicions, trencar l’hegemonia dels de davant i canviar l’ordre de les coses. Només cal lluitar i avançar, cap endavant, sempre endavant, com la pròpia màquina fa.

El director de The Host, el coreà Joon-ho Bong, signa de puny i lletra aquesta metàfora, senzilleta però molt efectiva (i efectista), per dir el que volia explicar i, de pas, filmar un tros de pel·lícula que farà les delícies dels incondicionals del gènere. Sobre el missatge primordial, bé, tinc les meves reserves, i molt em sembla que ni el propi director tenia clar fins on volia arribar amb la seva… metàfora.

No Comments

Post a Comment