web analytics
 

Sonnim (Guest / The Piper)

6

Cap cinema no singla entre extrems tonals oposats com l’asiàtic. De l’albaïna al maror despietat. De la dolçor de la llaminadura a l’embafador i amargant basqueig. D’una narrativa de comicitat lleugera fins una serietat fosca i depriment. O, en el cas de Sonnim, d’un afable realisme màgic a l’horror més esquerp i feroç.

Potser, un apropament cultural sense prejudici a la ficció, o una relaxada moralitat a l’hora de concebre contes, ajuden enrunar, sense cap mirament, el que al món occidental es concep com a tabús. Uns vets autoimposats i una correcció sintètica emanada de l’ensenyament monoteista, que xoca, però, amb l’herència del conte clàssic. Aquell conjuminava amb naturalitat l’infantil i la cruesa, el riure i el plor. D’aquesta riquesa tradicional beu precisament aquesta pel·lícula coreana: de la història del flautista d’Hamelin, un tresor de la fantasia ben conegut per tothom, de sobres transmès oralment de pares a fills, i que del cert va terroritzar incomptables ments verges a la seva més tendra infància.

Entre els damnificats em compto jo mateix, quan, ja des de la meva jove inexperiència, endevinava la ferocitat de l’exèrcit de rosegadors i el seu gust per quelcom encara més sucós que les viandes emmagatzemades als rebosts de la ciutat d’Hamelin. Tampoc se m’escapava lo fosc i psicòtic de la figura del flautista (der rattenfänger!), segrestador de menors i potencial assassí de masses, disposat a qualsevol cosa, per tal d’obtenir la seva cotissada recompensa. Un conte de gust prou amarg i, malgrat el feliç desenllaç, profundament pessimista i de dubtosa moralitat. D’aquest soberg brou de cultiu en Kim Kwang-tae se n’aprofita, per ensementar, primer, un tou drama fantasiós i, més tard, per pol·luir amb l’horror de la guerra, la misèria i la vilesa humana més detestable. El resultat, una composició en dos moviments, el primer, impregnat de bellesa i gràcia afluint al segon, d’un sadisme acusat.

Per si encara ho dubtaves, no, no sortiràs del cinema somrient ni cantussejant una bonica melodia. Més aviat, n’esdevindràs amb un gest ombrívol, reflexionant a la vora d’aquest pou de brutícia que és la naturalesa humana. Exactament el que Sonnim pretén, en retorçar aquesta coneguda faula. A més a més, proposa una adaptació plena de troballes visuals i més propera a la versió que al record del conte, poblada per rates antropòfagues, cruels malvats, i innocents que són engolits per la foscor. Un altre fantàstic exemple d’aquest contrast de tons present al cinema oriental que funciona tan bé, quan es realitza amb suavitat i es recolza a un guió sòlid i entretingut. Atenció a aquesta fantàstica escena final, tan senzilla i espaordidora alhora: un epíleg de pur horror asiàtic a un film, potser llarg i imperfecte, bé que amb una mica per cadascú. Al mateix temps comèdia, romanç, melodrama, fantasia, musical i terror. Qui en dóna més?

No Comments

Post a Comment