web analytics
Title Image

Southbound

6

En una altra vida sóc locutor de ràdio. Però no un locutor qualsevol, compte: sóc el locutor de ràdio d’una pel·lícula d’horror americana. Com el de Pontypool o These Final Hours. Com el de Southbound. En aquesta vida tinc una veu de baríton que és jove i vella al mateix temps. És una veu melòdica, però viril i trencadissa. És la veu d’un fumador empedreït i un noctàmbul. És la veu d’un romàntic i un filòsof. Cràpula faldiller, intel·ligent i solitari que en sap molt i molt profundament de la vida. És la melancòlica veu d’un comediant i un cínic. És la veu d’un dogma que hipnotitza, del professor que riu per sota el nas de la ingenuïtat del seu alumne. La veu del coneixement consolidat, la premissa fonamental, ideal per cada situació, per cada instant, per cada moment, i sempre recolzada per cançons oblidades i emblemàtiques. Oportunes. En perfecta coherència amb el discurs profund i desenfadat de la veu sense cara, mentre avança aquesta nit tancada, plena de fosques ombres i pecats encoberts. Emplena el got un altre cop. Recolza’t a la cadira. Sospira per temps passats. El futur no importa, no existeix. És una quimera, una idea fútil. Una possibilitat poc probable.

Engego la visualització de Southbound completament entregat d’ençà la visualització del seu tràiler. Es tracta d’una antologia molt ben elaborada que, a diferència de les darreres que hem engaltat al KKB (V/H/S Viral, All Hallows’ Eve 2, Tales of Halloween), té tanta cura de la coherència conjunta com de la solvència de cada una de les històries que constitueix aquest conjunt. Es perfila així un escenari coherent i encisador, on històries entrecreuades creen, com a Il racconto dei racconti, l’hipnòtic esbós d’una realitat fantàstica, en aquest cas, completament esglaiadora.

Tant el format de les històries com l’encertadíssima banda sonora reverbera el millor terror vuitantero. El format d’històries solapades, per exemple, m’ha recordat el d’altres antologies antigues, com les de Creepshow o, millor encara, Creepshow 2. De fet, dels creadors de The Signal, també construïda a partir de perspectives solapades, i d’altres antologies modernes, com V/H/S i V/H/S/2, la naturalesa mortalment sinistra i estranya d’aquest segment d’autopista al vell mig del desert beu de les aigües que alimentaven l’emblemàtica sèrie The Twilight Zone, on gent ordinària havia d’afrontar situacions prou extraordinàries. Trobem algun que altre salt conceptual cap a la encara més fosca, sinistra i opaca sèrie Twin Peaks (l’estranya família, els bessons, la benzinera redundant, les veus al telèfon del conductor nocturn), però ens mantenim encara a una distància prudencial d’aquesta estranyesa profundament incòmoda del millor Lynch.

Una acurada posada en escena, una brutalitat casual i sense escrúpols, un disseny dels monstres prou interessant (els tentacles lovecraftians dels engendres sense cames), uns efectes especials bastant treballats (la seqüència al quiròfan), i actors de repartiment, en general, prou convincents (la Fabianne Therese, per exemple, que també treballava a John Dies at the End i The Aggression Scale), consoliden aquesta història que, sense ser cap meravella, esdevé una molt bona proposta per passar una estoneta ben entretinguda.

No Comments

Post a Comment