web analytics
 

Spectral

6

Va haver-hi un temps en el que les sales de cinema capitanejaven les produccions més cares i engrescadores. Cap d’aquestes no passava per la tele sense visitar el videoclub. Podien passar mesos abans de que les superproduccions estiguessin a l’abast dels comandaments a distància. Els directes a vídeo atiaven la desconfiança d’un cinèfil que augurava amagades rere caràtules de coloraines les sèries B més indigestes, o aquelles produccions de batalla que els canals públics emetien (i encara emeten) a mitja tarda per acompanyar la migdiada. El cinema era el rei, amo i senyor del setè art. Un que imposava el seu ius primae noctis a les pel·lícules donzelles més apetents i exuberants. La seva política dictatorial dictaminava les lleis d’aquesta profitosa terra cinematogràfica, gran i expansiva però acotada encara per limitacions tècniques i audiovisuals. La sala gran triomfava. La caixa ximpleta ordia el seu moment de glòria.

Llavors va venir internet i l’era digital i tot va començar a canviar. L’imperi trepidava sacsejat per la seva pròpia voluptuositat. Al cinema li sortien motins i petits incendis arreu, i perdia el control sobre la seva terra i el seu poble. Ara les xarxes peer to peer. Ara la crisis. Ara la imatge millorada, el Blu-ray, el Dolby Digital, l’ADSL, i aquest pantallot de cal deu que qualsevol galifardeu pot comprar per quatre rals. Ara el taxatiu impost d’un valor agregat al 21%. Escac al rei. Lluny d’abaixar-se del tron, el cinema contraatacava (de nou) amb el 3D, les butaques XXL, el dia de l’espectador, la Festa del Cinema® i les crispetes amb omega 3. Res a fer: al mestre de cerimònies no li sortien els números i trobava encara sales buides els divendres al vespre. Desesperat, contemplava com el poble se li tornava díscol i irreverent. Els grandíssims fills del VHS! Roben escenes del meu dret de cuixa i les lliuren al vent sense pena ni glòria! I a sobre les sèries proliferen com fongs verinosos, segrestant espectadors en potència que resten embadalits a casa davant un tall de pizza freda capítol rere capítol rere capítol i ja fins l’infinit…

Ara podem trobar sèries i directe a vídeo ben ufanosos, productes eminentment televisius que despunten amb una factura tècnica gens barata, com aquest Spectral de la Netflix, i ningú no es sorprèn. Les emissores han agafat embranzida i prosperen els feus que conspiren contra el rei. La HBO, Netflix i altres canals de pagament que són també potents productores aposten fort pel comandament a distància i la comoditat del sofà de casa. Pel que val anar al cinema un parell de caps de setmana elles et posen a l’abast de la mà un incommensurable ventall de possibilitats, suficient com per passar-se davant la pantalla plana dues vides seguides de pel·lícules i sèries infinites. Ja poc o res han d’envejar aquests productes a les superproduccions que es presenten amb molt de bombo a les sales de cinema d’arreu del planeta. I a sobre tenim la facilitat i immediatesa de Mr. Internet, és clar.

Spectral sorprèn per unes actuacions molt aconseguides, una trama ben lligada, un escenari encertat, bons efectes especials, punyent acció adrenolítica i una història prou original, considerant per “original” el reciclatge d’idees que qualsevol pel·lícula de ciència ficció actual es veu (pràcticament) obligada a fer. Ho deia abans en Pere i té tota la raó: s’ha treballat fort i molt en inventiva futurista, i ha de ser difícil en gran mesura treure’s del barret una nova quimera per engrescar el personal. La filigrana d’aquest barret novell i empresa televisiva no és altra que la que proposava abans, per exemple, Final Fantasy: The Spirits WithinThe Darkest Hour, l’entrega que esquinçà la curta carrera d’en Chris Gorak, un dissenyador gràfic transmutat breument en director: uns éssers invisibles fets de pura energia entren en conflicte armat amb un grup de militars i aquests, els darrers, se les veuen de tots els colors per treure’n l’aigua clara mentre cauen com mosques, delmats a voluntat i celeritat creixent.

El ritme de la pel·lícula és excel·lent i la història enganxa des del primer minut gràcies a uns personatges atractius, com aquest enginyer setciències (James Badge Dale) que recluta el comandament militar d’un esquadró desplegat a l’Europa de l’est. En ple conflicte bèl·lic, l’armament que el jove científic ha desenvolupat és capaç de percebre aquestes formes esquives i letals que estan fent la guerra més cruenta del que ja és pels dos bàndols enfrontats. Ningú no sap d’on baixen, però nosaltres, engrescats a aquest cantó de la pantalla, ens farem un tip d’anticipar conjectures i fer suggeriments que els personatges no escoltaran. Què? No us he convençut? Va, mireu el tràiler i ja em direu. I recordeu: no és cine, és televisió! Televisió fent bon cine de gènere. Qui ho havia de dir, eh?

No Comments

Post a Comment