web analytics
 

Stan Against Evil

4

A cada sèrie de televisió d’èxit li surt un maligne doppelganger barat, el seu gra al cul particular. De vegades, els aprofitats responsables ni tan sols es molesten en dissimular el descarat plagi. Són el que en l’argot anglosaxó s’anomenen ripoffs. Va passar amb The Simpsons i Dinosaurs-Family Guy, Sherlock i Elementary, Buffy i Supernatural-Grimm, o The X-Files i UPN-Dark Skies. La sèrie Ash vs. Evil Dead, després de la seva excel·lent primera temporada, no podia ser menys, i també aconsegueix el seu copy-paste propi. Una imitació que ja ho és des del seu títol (Stan Against Evil), i encara que canvií els deadites d’en Sam Raimi per una mena de bruixes-dimonis amb el mateix aspecte dels primers. Fins i tot tracta d’imitar la desimboltura, l’analfabetisme i la simpatia de l’inimitable Ash, cosa que resulta en uns diàlegs entre masclistes i insultants i gags slapstick varis. Tampoc no s’escapen del plagi sistemàtic els famosos moviments de càmera marca de la casa, que aquí oscil·len entre la malaptesa màxima i la vergonya tècnica absoluta. I per què molestar-se en fer una segona presa si la primera sembla gravada per una octogenària amb Parkinson i sobredosi de cafeïna? No cal, no?

L’argument no és tampoc gens original: si a Salem van morir a la foguera una vintena de bruixes, al poblet de Stan Against Evil es van cremar 172 que, previsiblement, aniran fent acte de presència, a raó d’una per episodi. També hi ha un llibre maleït, molt semblant al Necronomicón, ple d’escriptura antiga i dibuixos demoníacs, i també necessari per enviar els deadites… perdó, les bruixes, de tornada a l’infern. Tot plegat, es tracta d’una operació una miqueta barroera per treure rèdits d’espectadors confusos i idees alienes.

Us preguntareu per què no faig més sang d’aquesta ofensiva operació comercial, per què no trepitjo les seves cendres amb més ímpetu… Doncs és per dues senzilles raons: el desvergonyiment honest amb el que es fagocita la sèrie original, que no pot provenir més que d’autèntics fans del material mare, i el to absurd del seu humor a la Monty Python, que es desmarca (però no gaire) del model Raimi.

En John C. McGinley (PlatoonSeven) com particular sòsies taujà d’en John Cleese es llueix a escenes tan ridícules com la pallissa a la senyora gran al funeral, o l’enfrontament amb la bruixa a la teulada. Si Stan Against Evil explota millor aquesta vena humorística i la parteneur femenina és capaç de donar-li enginyosa rèplica al company de fatigues en lloc de centrar-se únicament en el plagi de Ash vs. Evil Dead, el seu visionat podria fer-se fins i tot suportable. Això sí, per ara només signo per embarcar-me en un segon episodi. Després ja veurem si continuem el viatge o no.

No Comments

Post a Comment