web analytics
Title Image

Starve

5

Sabeu que passar gana allarga la vida? És un fet comprovat que la restricció calòrica incrementa substancialment l’esperança de vida. Dit altrament: menjar a plaer actua en detriment de la salut i escurça el temps de vida útil. Malauradament, la nostra naturalesa actua com un mecanisme de ressort que rebutja visceralment la gana i ens impulsa a menjar fins afartar-nos, no fos cas que desprès vinguin maldades. Cinc àpats al dia, i pobre de tu que te’n saltis un. La gana és l’enemic. Ho diu la tele.

He conegut i sobreviscut a un mínim de dues don… persones que els canviava el caràcter sobtada i dràsticament quan tenien gana. I no pas la gana salvatge que podríem atribuir a dies de dejuni estricte i un avançat estat d’inanició, no. Parlo de la gana ferotge, insuportable, de “fa mitja hora que hauríem d’estar a taula, no he berenat, i el-sopar-encara-no-està-fet!”. En aquest casos, la sortida menys arriscada del noble cavaller (que vol mantenir tots els seus membres connectats al cos) és agafar la bèstia abans de que s’acabi de regirar i anar ràpid i corrents al bar més proper. “Unes braves, croquetes, un entrepà de bacon amb formatge i dues canyes. En aquest ordre i ràpid, si us plau. Gràcies”.

La pel·lícula de baix pressupost que duu per títol Starve (que vindria a ser morir o patir de gana) utilitza aquest desig bàsic com excusa per posar contra les cordes la parella protagonista i uns quants secundaris. El tema de gent que envileix i/o embogeix ràpida i terriblement si se’ls priva d’aliment em recorda aquella tremenda adaptació d’un dels contes d’en Clive Barker a Book of Blood, Dread. Jo, francament, no sé pas si la gana pot trastocar així les persones. La meva experiència personal no arriba tan lluny (sempre he tingut un bar de braves ben a prop en cas de necessitat). La que ens ocupa, més similar potser a Would You Rather en aquest sentit, presenta un amfitrió histriònic i decididament pertorbat que reté i coacciona els seus hostatges a través del menjar, que només els hi proporciona si se sotmeten voluntariosos al seu joc malaltís. Ni l’element en qüestió ni el seu temible lacai s’embruten les mans: com a Kill Theory, el carceller psicòpata es dedica a propiciar la bogeria i instigar la lluita a mort entre presoners famèlics. Eventualment, tots passen pel cèrcol amb una prestesa admirable, i l’espectador pot gaudir d’una sèrie de combats prou entretinguts i cruents, sense coreografia que valgui (no veurem pas cap clau de judo) i molta sang (de molt pobre realització, sigui dit de pas) esquitxant arreu.

A part de la seguretat amb la que els dos actors principals donen corda als respectius personatges, l’encert de la pel·lícula més enllà dels combats singulars i aquesta delirant posada en escena és que no s’enroca en una situació estancada; que sap treure profit d’aquest escenari únic amb endebades més o menys originals i sortides prou inesperades. Hi ha una certa aleatorietat desenfadada en la deriva dels fets que confereix una naturalitat alegre a la pel·lícula. Òbviament, l’obra no és com per posar-se a llençar coets, però, considerant les aportacions prèvies del seu director, el tal Griff Furst, amb títols tan compromesos com Ragin Cajun Redneck Gators, 30 Days to Die, o Universal Soldiers, seria desconsiderat per part meva no donar-li una miqueta de crèdit. Al cap i a la fi, hem passat de l’1,7 (la nota a l’IMDB) de la darrera a quasi 5, amb aquesta que ens ocupa. Va, nano, tu pots!

No Comments

Post a Comment