web analytics
 

Storage 24

4

En realitat sóc d’un fàcil que espanta. Em tanquen a un edifici un petit grupet de persones amb una bèstia mortal, de naturalesa prou desconeguda i sedegosa de sang, i ja sóc més feliç que un gínjol. Un parell de noies maques i joves herois que intentin salvar-les de ser esquarterades pel monstre, i ja ho tenim: en Paco que s’esborra voluntariós, durant hora i mitjade metratge. Si, oportunament, se l’abasteix d’abundant cervesa freda, l’efecte és més dràstic i sostingut en el temps. Què vols adobar la projecció amb algunes disputes i turbulentes relacions entre els que se les han de veure a venir amb el bitxo? Cap problema: una mica de drama pot fins i tot amanir la festa. Què vols fer aparèixer un paio messiànic, una mica excèntric i esbojarrat, que doni les pistes pertinents per tirar endavant? Vist i revist, però no vindrà d’aquí, ja. Per quatre duros, una mica de sang, abundant cervesa i vistoses morts, tots contents.

El que molesta no és aquest escenari desgastat, ni aquests personatges recurrrents i planers, menys un o dos, tots ells poc més que carnatge, ni tan sols l’argument de manual, de plantilla feta. No. El que empipa és la manca de coherència, les reaccions absurdes, les sortides per la tangent, i les hòsties continues a la lògica més bàsica i elemental. I tot això, per què, senyors? Per què? Per augmentar l’efectisme? Per facilitar les resolucions ràpides? Per evitar l’estancament dels personatges? Per accelerar la trama? Bah! Sàpiguen que, el que guanyen per un costat, s’ho rebenten per l’altre. He dit.

No Comments

Post a Comment