web analytics
Title Image

Stranger Things

Primer, una petita puntualització i consell d’amic: no tinc per costum donar la nota màxima a qualsevol sèrie o pel·lícula que veig. La nota hauria de ser prou i suficient, un al·licient per animar-te a fer-li un bon cop d’ull, com a mínim, al capítol pilot de Stranger Things. Si continues llegint la ressenya has de saber que pots trobar spoilers, i tot i que no ha estat pas aquesta la meva intenció. Tu tries la teva aventura, company.

Els dibuixos animats de He-Man and the Masters of the Universe. Les llargues campanyes de Dungeons & Dragons, amb les seves tirades de daus polièdrics. La febre pels io-ios. Els còmics dels X-Men. La Phoenix i el Professor Xavier. Les consoles de videojocs Atari. Els tancs de privació sensorial de Altered States. La perruca rossa de l’ET; els insistents científics governamentals amb els seus vestits hazmat i les corregudes amb bicicleta, tractant d’eludir-los. Els llimacs de Shivers, d’en David Cronenberg. El tema “Should I Stay or Should I Go” de The Clash, xisclant a tot volum des de l’equip de música. Les mescles musicals, irrepetibles compilacions gravades en cintes retolades a mà. El passeig per les vies del tren de Stand by Me, d’en Rob Reiner. La meravellosa novel·la Carrie, de l’Stephen King (bé, totes les que va escriure per aquella època, en realitat). Els walkie-talkies. Els tiradors. L’escena de Alien on els tripulants de la Nostromo passegen entre enormes ous xenomorfos, envoltats de boirina. En Jeffrey, de Blue Velvet, espiant, com a bon voyeur, i descobrint la terrorífica foscor que s’amaga a la seva idíl·lica comunitat…

Si saps de què estic parlant i et sonen totes aquestes referències és possible que fossis viu als 80s. La pregunta és: segueixes viu avui dia? Respires, menges, i pots llegir aquestes paraules, d’això n’estic prou convençut. No és el mateix, però, viure que sobreviure. Està bé… Deixarem això per a més endavant i seguirem amb l’enumeració de records d’aquells temps fantàstics, que m’estic divertint…

La nau Millennium Falcon i el traïdor Lando Calrissian de Star Wars. La música de sintetitzadors. La xapa de l’acid tacada de sang a Watchmen, de l’Alan Moore. L’escena de les llums a dins la casa de Close Encounters of the Third Kind, i més científics pesats amb vestits hazmat. L’Etsuko de Domu: A Child’s Dream, fent servir els seus poders telequinètics. Evil Dead, d’en Sam Raimi, i els no morts posseint les branques i escorces dels arbres. Els psíquics de Scanners, d’en David Cronenberg, sagnant pels ulls, el nas i les orelles. Les surrealistes transformacions alienígenes de The Thing, d’en John Carpenter. Les suaus panoràmiques i els meditats enquadraments de Jaws i, per descomptat, el seu lacònic xèrif…

Així que, permeteu-me preguntar de nou: encara segueixes viu? O, potser, aquest nen dels 80s va morir fa temps, i ara només en queda una closca buida que camina, menja i caga? Avancem una mica per veure si has viscut, també, aquests espectaculars moments culturals, més propers en el temps…

Els nens-experiment amb números tatuats als palmells de les mans; la telequinesis i les drogues monstruoses d’Akira, d’en Katsuhiro Otomo. En Tetsuo empenyent amb la ment als infermers contra la paret, fent xixines dels seus cervells. La tendra relació d’amor entre el nen i la nena vampir de la sueca Let the Right One in. La criatura del túnel a Absentia i la dimensió fosca que s’amaga darrere les parets. El terrorífic buit extraterrestre on l’Scarlett Johansson porta les seves víctimes per enfonsar-les a la negror i consumir-les, a Under the Skin. L’intent d’aventura retro, amb nens i bitxo inclòs, que va ser Super 8, d’en J.J. Abrams, aquí, a Stranger Things, superat en tot, tècnica i narrativament.

Si has llegit tota aquesta enumeració d’influències amb la que els Duffer Brothers construeixen aquesta impressionant meravella titulada Stranger Things i, tot i així, no et pica la curiositat ni que només sigui una miqueta, no hi ha cap mena de dubte: ets mort per dins. Aquesta sèrie comprimeix en 8 capítols la definició de fantastique i sense of wonder, i atresora prou gaudiment meravellat i ensurts esglaiadors com perquè t’esclati el pit d’emoció i et surtin papallones pel nas. Ho hem vist ja tot, sí. Ho hem viscut en la nostra infància, del cert. Però no d’aquesta manera, junt i encapsulat en vuit lliuraments precisos.

Stranger Things és com un perfecte àlbum dels records que no pots parar de revisar. No escoltis aquests crítics tanoques que necessiten que els expliquin tots els girs de cada trama, ben trinxadets, per en sortir-se’n. Ells van morir ja fa temps. Encara que respirin, sàpiguen fer servir metàfores i puguin escriure, van perdre una part essencial del seu ésser: la capacitat de sorprendre’s i el gust per allò que els hi és desconegut. No siguis mai com ells. No deixis morir el teu nen interior. Recomanada per a tothom, especialment per a tu. Ens veiem a la segona temporada, company!

1 Comment
  • Roger

    4 d'Agost de 2016at10:47 Respon

    Salutacions del cadàver d’un ex-nen dels 80 que no li ha trobat la gràcia a aquest artefacte nostàlgic.

    Prop de 400 minuts per narrar una història que,en qualsevol pel·licula de l’època,s’hagués resolt en poc més de 90 minuts.

    Respecte Super 8,no sóc pas un fan de JJ Abrams,però més volguessin els responsables d’aquesta serie tindre un bri del seu talent per compondre planols.

    Malgrat tot m’agrada l’entusiasme amb el que parles d’uns referents que també considero meus.Però sóc del parer que la ficció actual hauria de passar pàgina respecte

    d’un passat ja enganxifós i provar de crear quelcom amb vida propia.

Post a Comment