web analytics
 

Sucker Punch

7

[Bar del poble. Interior. Dia. En Pere mira la pantalla del portàtil amb una cervesa al costat]
– Em sento brut. No sé com dir-ho, no sé si m’atreveixo. Faré un altre glop de cervesa. Valor y al toro. Ho confesso. He vist Sucker Punch i… i. Merda, no puc. Més cervesa. Va Pere, sigues valent. Sigues un home. Tu pots (jo puc). Què polles. He vist Sucker Punch i m’ha AGRADAT. Apa, ja ho he dit.

[Flashback. Despatx d’en Pere. Nit. En Pere mira la pantalla de l’ordinador amb cara d’incredulitat]
– Vinga mossa, mata tots aquests nazis zombis i ensenya’m les calcetes!

Tinc seriosos problemes a l’hora d’afrontar les pel·lícules d’en Zack Snyder. Tot i que tot el que li he vist m’ha agradat suficient, tirant a molt en alguns casos, no costa massa veure les deficiències narratives que amaga sota l’estètica i la parafernàlia pirotècnica. Ja a l’escena d’obertura de la seva primera pel·lícula, el remake de Dawn of the Dead, on amb una seqüència excelsa ens obria els ulls al món després de l’apocalipsi zombi, quedava clar el bon ull a l’hora de plasmar imatges. A partir d’allà van venir dues adaptacions exitoses de còmics de culte (300 i Watchmen) que li van valdre acabar aterrant a l’enèsima reencarnació d’en Superman, els personatge més icònic del còmic. Entremig d’adaptacions i remakes en sorgeixen dos títols atípics, una pel·lícula d’animació protagonitzada per unes òlibes (Legend of the Guardians: The Owls of Ga’Hoole) i Sucker Punch, el seu únic (fins ara) fracàs de taquilla.

Sucker Punch és, a primera vista, una orgia visual farcida de senyoretes ensenyant cuixa mentre disparen a nazis zombis mecànics o trinxen orcs a cop de katana. I de tot això sens dubte n’hi ha. Explosions, dracs escupint foc, samurais gegants, exoesquelets en forma de conill, més explosions i calcetes, tot acompanyat de manera videoclipera per una banda sonora excepcional. Però sorprenentment tots aquests focs d’artifici s’acompanyen d’una història ambiciosa tot i la seva simplicitat. L’hem vist mil vegades, el conte de la nena desgraciada, abusada pel padrastre després de la mort de la seva mare, però així i tot es vesteix d’una realitat estructurada en tres nivells, cada un dels quals construït a força d’imaginació per escapar de les misèries del precedent.

A la primera línia argumental de Sucker Punch la Baby Doll és tancada en una institució mental caricaturesca després de matar accidentalment la seva germana en intentar-se defensar de l’agressió del seu padrastre. Enfrontada a una lobotomia imminent, dins el seu cap construeix una fantasia en la qual els metges, guardians i companyes del manicomi es troben en un bordell on també ella es veu obligada a ballar de manera suggerent. I aquí cada escena de ball és convertida en un videoclip que li permet d’alienar-se.

Sense ser en cap moment cap meravella narrativa ni tampoc cap desafiament per l’espectador mitjà, Sucker Punch hauria d’aconseguir ser  de visualització agradable per tots aquells qui anem al cinema a divertir-nos, independentment del nostre grau d’exigència.

No Comments

Post a Comment