web analytics
Title Image

Sucker Punch

6

Quan diverses persones es posen a comentar una mateixa pel·lícula, queda prou palès que no sempre (ben bé mai) han vist o, millor dit, han experimentat, el mateix film. I no només parlo del món interior, la subjectivitat, els gustos de cadascú de nosaltres. Em refereixo a les circumstàncies socials, espacials i temporals de cada visionat, sobretot, si no ha estat realitzat a un entorn estanc, sense distraccions, que afavoreix-hi la concentració i/o l’abandonament corporal, com seria una sala de cinema, per exemple.

En el cas de Sucker Punch, l’escenari de la projecció va ser La Taverna de Smaug, un ampli refugi cerveser banyolí, acollidor com pocs, amb una il·luminació mesurada i gens perjudicial per la vista, inclosa una decoració que convida a la fantasia i la relaxació lúdica. La companyia, excel·lent, amb dos gourmets cinematogràfics capaços de gaudir tant d’un exquisit plat d’autor com de la triperia més aspra i indigesta. A més, és clar, d’un grapat de parroquians, alguns interessats en el film, d’altres més aviat pendents de la seva beguda o l’acompanyament. De qualsevol forma, tots plegats respectuosos els uns amb els altres.

Així, mentre assaboria la meva cervesa, d’un brillant auri, alienant amargor i fons subtilment dolç (suggeriment d’en Pere, el gran connaisseur), va començar el Dijous Culpable: un bombardeig d’estímuls visuals i auditius que, en aquell estat de profunda relaxació (obvi, segons en Paco, le conducteur fantôme), vaig absorbir com un porífer. Consti que no vaig ser l’únic: a la taula veïna, un altre dels assistents, potser massa proper a la pantalla, s’estremia visiblement amb cada cop d’efecte, deixant-se emportar per la cascada sensorial.

L’incomprès sisè esforç fílmic d’en Zack Snyder ens convida a aquest tipus de desconnexió corporal i mental (una lleuger estat d’embriaguesa ajuda, sigui dit de pas), i, ja al primer terç del film, acusen la protagonista de ballar només per excitar al públic, com una ferma declaració d’intencions. Balls que mai veurem, per cert, perquè Sucker Punch frustra tant com estimula l’audiència, com en aquesta increïble seqüència en que l’espectador mor per veure la cara de la Babydoll, i en Zack, l’amaga mentre ens condueix pels passadissos del terrorífic manicomi, com una versió cruel i insolent dels trucs d’en Roman Polanski als 70’s, o d’aquella pintura d’un belga surrealista, en Magritte.

Aquest exercici d’estil, de la ma de l’autor de Watchmen i en clau de fantasia hiper-barroca, bé podria haver estat construït per un Terry Gilliam farcit d’amfetamines, o per en Robert Zemeckis, si hagués nascut en l’era dels videojocs i la MTVSP desplega les diverses capes del somni com fugida, subterfugi de realitat, tot evocant les absències mentals del pre-puber Léolo, però sense tant de pessimisme i més plasticitat. Al mateix temps, la pel·lícula arrossega l’espectador pel cau de l’Alícia al País de les Meravelles, una vegada i altra, barrejant i remesclant cançons, mentre bombardeja el nostre inconscient amb símbols fàl·lics, escots generosos i vagines gegantines.

És probable que el meu comentari favorable sigui degut a condicionants externs i/o interns, com el massiu consum de cervesa, la ingesta desmesurada de prosa al·lucinada durant la meva adolescència, o algun cop mal cicatritzat en l’os frontal. En tot cas, estic disposat a discutir amb qualsevol que afirmi que Sucker Punch no és un èpic i polièdric remolí oníric, fruit d’un esforç comercial ego maníac i suïcida, llastrat per l’autocomplaença, però completament sorprenent en la seva improbabilitat.

No Comments

Post a Comment