web analytics
 

Suicide Squad

3

Mai he estat fan de Disney. Em fa fàstic la filosofia pretesament pedagògica que sempre ha esgrimit la companyia americana. Protegir el infant de la seva realitat encara que calgui estabornir-lo i vendre-li falsedats disfressades de fantasia. Ja em semblava un insult des de ben jove i encara no he canviat d’opinió. Tret de Tod and Toby i alguna coseta més, tots els seus títols ens venen un món extremadament sexista, amb rols claramentdiferenciats per mascles i femelles, on mai li passa res d’irremeiablement dolent ni al príncep ni la princesa que es condueixin com a tals. Recordo desviar la vista de la pantalla a l’aula de l’escola on ens projectaven aquestes pel·lícules i recórrer les parets grises plenes d’humitats i esquerdes, o els pupitres de conglomerat escantellat, i pensar que aquell puto forat de merda no s’assemblava gens ni mica als habitacles dels animals antropomorfs de coloraines, d’en Mickey o dels tres porquets. Llavors, encara no sabia que el món és un lloc hostil i depriment, ple de fills de puta, però ja m’ho ensumava. Aquí va ser quan vaig perdre interès pel setè art, i tot i que, després, i gràcies a Crom i diversos visionats primerencs i traumàtics d’obres com Alien2001 o The Last Wave, vaig retrobar-lo.

Tota aquesta xerrameca em va fenomenal per descriure com em vaig sentir desprès de veure l’última merda de superherois produïda per les sales cinematogràfiques: Suicide Squad. Tot i que aquesta ressenya es pot fer extensible a Avengers 2Batman vs. Superman i, fins i tot, l’última de Star Wars. Sí, ja se que no són superherois, sinó jedis i tal. Em serveixen igual: novament, vaig sentir que cada fotograma m’escopia a la cara un esput similar al de les velles escopinades de coloraines de la factoria Disney. I jo allà, com un puto ase, assegut a la meva poltrona avorrit, mirant al meu voltant i preguntant-me què collons feia allà: aquell espectacle no era per mi. Malgrat ser un fan confés d’algun dels comic books originals de l’Escuadró Suïcida no veia enlloc la fascinació i el sentit de la meravella que despertaven antany els còmics de superhumans. Els que sí semblaven gaudir com beneits, amb les seves galledes gegants plenes de turgents crispetes, refrescs mida XXL, brillants smartphones d’última generació encesos i xerrameca insulsa a plena veu alçada, era la família d’obesos que s’asseien a la meva dreta. De tant en tant perdien el fil, a causa de la “complexitat argumental” de la pel·lícula. Però, amb el parell de frases aclaridores que, a crits, un d’ells postil·lava, els individus aquells es centraven de bell nou.

Crec que aquest nou entreteniment es dirigeix a un públic derivat dels afartaments de televisió pública i les pantalles de les seves tabletes; criats amb menjar escombraries, i amb un greu dèficit d’atenció. Com la nova carn d’en Cronenberg, ells són el futur, i a la resta només ens queda extingir-nos en silenci, deixant pas a la nova generació d’espectadors. I no creguis pas que ho haig de sentir ni molt ni gaire. Com a mínim, no hauré de veure Suicide Squad 2, ni la nova de Superman, ni el següent despropòsit de la DC. Dormiré el somni dels justos, abraçat al plaent record d’en Batman Year One, o Justice League International, i lluny, molt lluny d’estereotips sexistes, fanfarronades mal escrites, melodrama de fulletó i inèpcia narrativa. Almenys, la Disney sabia prou bé com explicar una història. Aquest, ni en això aproven.

No Comments

Post a Comment