web analytics
 

Sun Choke

7

Sun Choke és una pel·lícula de terror atípica. Els seus fotogrames s’inunden de llum i de reflexos gràcies a la magnífica fotografia d’en Mathew Rudenberg, inspirada en la de The Long Goodbye i agafant el camí contrari al cinema de gènere convencional, on la foscor té un paper fonamental. Tampoc no ofereix a l’espectador una narrativa convencional a la qual agafar-se: es donen les pistes pertinents, se subministren munió de detalls i claus per resoldre les incògnites presentades, però la seva resolució depèn en gran mesura de la interpretació individual de cada observador.

En altres films hem vist molts dels temes que es tracten a Sun ChokeSpider, d’en Cronenberg, ens introduïa d’una forma semblant a la psique trencada, i es feia servir d’un narrador gens fiable per exposar-la. Kynodontas per contra ens obria les portes d’un cicle familiar tancat de repressió, control i sadisme. Maps to the Stars o Safe revelaven les hipersensibilitats, manies i estranyes malalties dels nous rics. En el cas de Maps to the Stars se’ns presentava un Los Angeles força semblant al de Sun Choke, on els seus personatges no tenen gens d’empatia i no són aptes per viure fora d’un entorn estanc i controlat. Viuen dins les seves torres de vidre, com els cucs de terra de la Janie, la protagonista del film, que els sostreu del seu hàbitat natural i ja no poden sobreviure a l’exterior.

El malaltís ritual de curació holístic que es repeteix implacable a Sun Choke ens remet als pitjors modes d’alimentació i formes de vida més esotèriques i suposadament saludables de la nostra societat civilitzada. Una barreja de superxeries, xerrameca barata i creences pseudocientífiques. I si moltes d’elles prometen curar el càncer o aprimar sense fer exercici, per què no havien de poder també canviar la naturalesa humana? Aquesta és la tesi que se’ns proposa al film: batuts d’herbes i estrafolaris exercicis per guarir la malaltia mental.

Sun Choke funciona bé tant com hipnòtic drama de misteri com a film d’horror postmodern, a més de treure gran partit formal de la seva estètica new age i d’aquest sol radiant que ho inunda tot. Una obra plena d’ambigüitat i lliure de qualsevol judici moral que rebutja lligar-se a caduques convencions de gènere a base d’homenatges o picades d’ullet a les fites d’ahir i avui del cinema de terror. Potser, l’única concessió sigui el càsting de l’actriu de culte Barbara Crampton, que ofereix una ominosa interpretació i puja molt per sobre del nínxol de scream queen, al qual el mercat la va confinar. Igual que la interessantíssima Proxy, a Sun Choke es fa difícil identificar clares influències cinematogràfiques. En Ben Cresciman, el seu director, parla un llenguatge propi, treballant l’atmosfera i la introspecció psicològica, i posant la càmera no al servei del seu ego, sinó al d’una història i un contingut prou interessant i original. Aquesta particular veu, ressò de la individualitat del cinema d’horror generalista modern i postmodern, críptica i visualment sensual, aconsegueix amb només una pel·lícula, incloure el seu nom a la curta llista de directors interessants del cinema contemporani. Un panorama mortificat pel remake, el reciclatge i el badall, mortalment necessitat d’un bon revulsiu. No passarà pas durant aquesta dècada, això ja s’entreveu, una clarament marcada pel naixement de nous realitzadors que ja de ben joves creixen com a eines del mercat, en lloc de buscar un discurs propi. I en aquest context Sun Choke em sembla un producte tan necessari com recomanable i digne de l’esforç extra que suposa localitzar una còpia, tenint en compte la seva limitada distribució encara ara, dos anys després de la seva estrena.

No Comments

Post a Comment