web analytics
 

Synchronicity

5

We are messing with primal forces of nature here!

Entomem Synchronicity amb una barreja d’interès constret i falta de convicció. Jugar en el camp dels viatges temporals, les dimensions paral·leles i les seves eventuals possibilitats pot sortir molt bé o molt malament. Ara penseu que no té per què ser tot o blanc o negre, i és ben cert. Això, però, si la pel·lícula no se centra única i exclusivament en aquest juganer balanceig al so de les broques del rellotge còsmic. Si burxem en excés, podem saltar de l’excusa graciosa que donava peu i ritme a la divertida Back to the Future o entrebancar-nos amb complicats galimaties, obertament enganyosos, com el de Project Almanac o Parallels. Poques s’apropen a la senzillesa tàctica que l’habilitat narrativa de Primer complicava a voluntat. La fantàstica Coherence s’adhereix voluntariosa a les virtuts de la decoherència quàntica per obrir un bon ventall de possibilitats, en les que el temps i l’espai permuten en infinitat d’alternatives pràctiques. Tant en la primera com en la segona, un es passeja amunt i avall, tantejant la variant temporal més engrescadora. La meva realitat fot fàstic. Aquesta rèplica alternativa sembla molt millor! I al doble que la gaudeix amb total convicció que el bombin.

A Synchronicity, un grupet de físics ha construït una màquina que doblega el continu espai-temps. En Jacob Gentry, director i guionista responsable d’un dels segments de la solvent The Signal, aposta per aquesta base fantàstica per introduir una mena de romanç que obnubila el plantejament inicial, en clau de ciència ficció. Ja li diu un dels companys científics al calçasses que s’atansa a volar del present al passat: el continu espai-temps a les teves mans, i tu que només vols fotre un bon clau! Ah, amic meu, si sabessis… No serà l’única vegada que la pel·lícula faci ostentació d’un discurs més profund del que, potser, li era escaient. Les alternatives humanes i les seves conseqüències immediates perllonguen un punt de vista que ens fa plantejar si realment era necessari introduir els viatges temporals a l’equació. Al romanticisme obsessiu, fregant l’arrogància, i l’autèntica manca de seny del viatger en el temps, se li suma les opcions de la noia i les seves pretensions vitals (sensacional aquí una desconeguda i sensual Brianne Davis), i la prosaica visió del mecenes que finança l’operació (un sempre convincent secundari de luxe, com és en Michael Ironside). Referències al romanticisme i la bondat de l’esser humà, enfrontant sempre el pragmatisme i el desig de poder imperant. En Nikola Tesla versus en Thomas Edison, i més, i més llarg. Ciència infusa i amor que voreja l’obsessió malaltissa. Amistat, traïció i poder girant sense misericòrdia, mentre el guió doblega el continu espaitemps una, dues, tres i fins a quatre vegades mal comptades, i el meu cervell carbura i patina i intenta recompondre el que passa o ha passat. Em sobren protagonistes o em falten viatges temporals? Serà que he begut?

Tags:
No Comments

Post a Comment