web analytics
Title Image

Tales of Halloween

5

La meva memòria cinematogràfica classifica els records de manera autònoma. De vegades, situa un bon grapat d’aquests a un lloc preferent, dins una cridanera caixa de vidre tallat i fàcil obertura ubicada a la sala més noble i espaiosa del meu cervell. Alguns altres, els pitjors, els abandona enmig del passadís o els reclou a una cambra polsegosa, entre residus varis, restes de menjar i roba bruta. Hi ha també aquells insípids trossos de cel·luloide que reboten sense pena ni glòria entre neurones i que, al capdavall, es dissolen, deixant un residu polsegós que només s’aprecia a contrallum.

Tales of Halloween no es destaca de cap de les maneres, ni per la seva originalitat ni per la qualitat de les seves propostes. No hi ha sorpreses, tot i que tampoc no hi ha disbarats majúsculs. Tot just un rebombori gris i uniforme que no amoïna ni crida gaire l’atenció. I aquest és, precisament, el seu major defecte: que no crida l’atenció.

Quan acceptes col·laborar en una pel·lícula d’episodis, amb l’única imposició d’un tema conductor i d’un fil conductor comú, s’obre un món de possibilitats. Si el tema és l’infantil i avorrida tradició anglosaxona del truc o tracte, les alternatives es redueixen dràsticament a nens disfressats, caramels i carabasses. No hi ha més, i ja s’ha fet fins a la sacietat. Com una franquícia massa explotada, amb una simbologia completament passada de moda, les antologies fílmiques inspirades en la nit de Halloween fa temps que no aporten res d’interès. Per l’aficionat al fantàstic constitueixen, però, una majúscula frustració constant. Segueixen funcionant econòmicament, sí, com a mínim, una nit a l’any. Tot i que deprimeix el veure a directors amb talent, com en Marshall, en Mendez o en Solet, malbaratant idees amb aquest producte només útil per adolescents.

De Tales of Halloween només en destaco “Ding Dong”, el segment dirigit per en Lucky McKee i interpretat per la Pollyanna McIntosh (The Woman). Després del daltabaix creatiu que va suposar el seu All Cheerleaders Die, aquí reprèn una mica la seva personalitat i mala llet tractant un tema interessant: la maternitat frustrada. La resta dels talls alternen entre l’avorriment i la vergonya aliena. Cap director s’arrisca, ni amb la narrativa ni amb l’aspecte visual.

Us recomano saltar directament al tros esmentat i oblidar la resta. Això és el que ha fet el meu cervell, amablement, sense necessitat ni tan sols de demanar-li: després de passejar-se pel Festival Fantàstic de Sitges, automàticament ha fulminat qualsevol record d’aquest complet desastre. En veure-la de nou per escriure aquest article (quin suplici), he arribat a la conclusió de que ja NO CALEN més pel·lícules sobre Halloween, que ja en tenim prou i de sobres. Si us plau, no en facin més. Gràcies.

No Comments

Post a Comment